Kung-fuKung-fu. Federació Catalana de Karate o kungfuTermcat (xinès simplificat :功夫, xinès tradicional :功夫, pinyin: Gongfu) és una disciplina completa de lluita d'origen xinès basada en uns principis filosòfics d'origen extremoriental (budisme i taoisme fonamentalment), és a dir, un art marcial xinès (tradicional).
Terminologia El significat del terme kung-fu«R.A.E. "kung-fu" (també "kungfú"): "De l'anglès kung fu, transcripció del xinès gongfu"» (literalment: 功 gōng "treball" i 夫 fu "home") és "habilitat o mestratge". És un col·loquialisme xinès per designar l'habilitat adquirida amb el temps, constància, disciplina i esforç, de manera que en l'idioma xinès s'utilitza per ressaltar la destresa en un art o activitat. És el terme amb el qual es van popularitzar les arts marcials xineses a Occident.
De la mateixa manera, en occident a les arts marcials xineses també es va donar el nom de boxa xinès durant la Rebel·lió dels bòxers ("bòxer", boxejador en anglès).
Altres termes utilitzats actualment per a referir-se a les arts marcials xineses són wushu (武術 wǔshù "art marcial") i Kuoshu (國術 Guoshu "art nacional") a Taiwan.
Quan en occident no era conegut el terme kung-fu, sovint s'utilitzava el terme de karate xinès, a causa que el Japó es va obrir a occident abans que la Xina i els seus arts (entre elles el karate) es van popularitzar abans, però les seves similituds es deuen al fet que la majoria d'arts marcials van ser influènciades o derivades de les arts marcials xineses.
El terme kung-fu (i kuoshu) s'utilitza per referir-se a l'art marcial xinès tradicional en els seus diferents estils. D'altra banda, després de la revolució cultural xinesa, també es va fer popular el terme "wushu" que va adoptar el govern xinès per denominar a la nova versió esportiva del kung-fu (modern). Com a esport d'alt rendiment amb projecció olímpica, estava més orientat a la demostració gimnàstica que a l'aplicació marcial. Les seves formes o rutines (taolu) són una simplificació i adaptació de les diferents formes del kung-fu tradicional però amb moviments més vistosos i, sovint, acrobàtics. Posteriorment (1982), en l'esport del wushu també es va crear la modalitat de combat (sanda).
Història Orígens La lluita existeix des que existeix l'home, és més, la lluita per la supervivència és anterior a l'home. A la Xina hi ha constància de tractats antics de lluita i tàctica militar des de fa milers d'anys, potser el més conegut sigui "L'art de la guerra" (孫子兵法- Sun Tzu孫子) del s. VI aC. D'altra banda, la filosofia a la Xina (confucianisme, taoisme i budisme) també es coneixia fins i tot abans de la construcció del Temple Shaolin (495 d. C.), així com la pràctica del Qigong (Txi-kung). miniatura|Monestir de Shaolin Es considera que l'origen de les arts marcials xineses (com a tal) no emana de la lluita sinó de la filosofia, és a dir, dels seus principis filosòfics. Per això, es daten els orígens del kung-fu en l'any 527 quan, segons explica la llegenda, un monjo budista procedent de l'Índia anomenat Bodhidharma (Damo "Tamo" en xinès) va arribar al Monestir de Shaolin (Henan, nord de la Xina). Damo considerava que era beneficiós per a les seves pràctiques espirituals que els monjos tinguessin cossos sans i bona salut, per això els va ensenyar una sèrie d'exercicis, per ajudar-los en les seves meditacions, que van donar origen als "18 Luohan" ("18 ancestres Luohan" o "18 mans de Luohan", segons la font) que consistia en 18 exercicis que van derivar en habilitats de lluita. A partir d'aquests van ser creats 24 nous moviments i així successivament es van començar a crear els primers estils (羅漢拳 Luohan Quan, ...). No obstant això, molt probablement al Monestir de Shaolin no fossin totalment desconeixedors d'algunes habilitats de lluita abans de l'arribada de Damo.
Evolució L'evolució del kung-fu està condicionada per la història de la Xina, que és on es va desenvolupar.
618-907 Dinastia Tang
Època de prosperitat. Va florir el comerç i l'intercanvi cultural amb altres parts d'Àsia.
Expansió del budisme: construcció de monestirs i temples, difusió a altres països amb vincles històrics comuns (Corea, Okinawa, Japó). Lligat al budisme chan (zen) també es va difondre, en part, el kung-fu de Shaolin a la Xina.
Desenvolupament dels moviments dels "18 Luohan". De l'escola Shaolin també destaquen les tècniques de bastó (Gun棍), en no ser considerat com una arma.
L'observació de les habilitats de lluita per la supervivència d'alguns animals (tigre, serp, grua, mico, mantis…) va inspirar l'adaptació dels seus moviments a alguns mestres de kung-fu caracteritzant els estils que van crear, classificats per aquest motiu com estils imitatius.
960 - 1279 dinastia Song / 1115 - 1234 dinastia Jin (manxús, al Nord)
Època de pau i prosperitat a la Xina.
De principis d'aquesta època destaca l'emperador Taizu per la seva afició i foment del kung-fu. Es relaciona amb l'origen de l'estil Changquan, per les seves col·laboracions en el desenvolupament d'altres estils (tanglangquan) i per haver influenciat amb els seus textos en la creació d'altres (taijiquan).
Al s. XI el budisme chan ja estava completament assentat a la Xina.
1127 La cort Song va haver de refugiar-se al sud davant la inclusió pel nord de l'imperi mongol
1279 - 1368 Dinastia Yuan (Invasió Mongol)
El gran imperi mongol va envair la Xina i va governar amb gran duresa.
La pràctica de les arts marcials i les armes estava prohibida als xinesos.
Es va popularitzar la lluita sense colpeig Shuaijiao .
La rebel·lió dels "turbants vermells" (societat del Lotus Blanc) expulsa als mongols. També van saquejar i van destruir gran part del monestir Shaolin.
1368 - 1644 Dinastia Ming
La dinastia Ming va ser la "Edat d'Or" antiga del Kung fu.
Període de gran desenvolupament en què els estils es van anar ampliant i desenvolupant (luohanquan, zhangquan, tanglanquan, Xingyiquan, chuojiao, lamapai, taijiquan Chen…). miniatura|127x127px De finals d'aquesta era daten algunes fonts documentals conservades que es refereixen als mètodes de lluita de Shaolin, destacant el maneig del bastó (Gun棍).
1560 Jixiao Xinshu (纪效新书) o Nou Tractat sobre Eficiència militar escrit per Qi Jiguang
1560 Zhengqi Tang Ji (正氣堂集) de Yu Dayou
1621 Shaolín Gùnfǎ Chǎnzōng (少林棍法闡宗) Mètode del Pal de Shaolin Chan escrit per Chéng Zōngyóu程宗猷
1624 Yijin Jing (易筋经) mètode de la transformació de músculs i tendons
1619 Chen Yuan Bin arriba al Japó i ensenya kung-fu Shaolín, els seus alumnes funden el jujitsu kito ryu
1630? Wubei Zhi 武備志 (Bubishi en japonès) de Mao Yuanyi, és un ampli tractat militar de l'antiga Xina en el qual s'inclou la formació en tècniques de lluita d'infanteria.
Intervenció dels monjos Shaolin contra els atacs dels pirates japonesos.
Una greu crisi econòmica i desastres provoca una rebel·lió. Les forces rebels van saquejar el monestir Shaolin (pro-Ming) i enderroquen als Ming.
1644 - 1911 Dinastia Qing (manxús)
L'imperi manxú envaeix la Xina des del nord.
Imposen pentinat als homes llarga trena i cap mitjà afaitat.
Destrueixen el monestir Shaolin, i els pocs supervivents emigren refugiant-se en altres monestirs, la majoria cap al sud (Fujian…). Molts manuscrits que documentaven les formes originals de Kung Fu es van perdre o van ser cremats. Motivats per aquest genocidi i també amb la finalitat de preservar les arts, els mestres supervivents van començar a ensenyar Kung Fu al poble laic anti-Qing.
Els manxús van prohibir la pràctica de les arts marcials, per la qual cosa es duia a terme en secret.
Al s. XVII es van desenvolupar els estils del Sud (Hung gar 洪家…) que, tot i el seu origen Shaolin (nord), van desenvolupar característiques força diferenciades.
Els manxús van intentar acabar amb els rebels del sud (Fujian), obligant-los a emigrar de nou més al sud (Cantó) i les illes (Taiwan, Okinawa).
Les influències del kung fu es van estendre a la resta de països d'extrem orient (Japó, Corea, Vietnam, etc.) en diversos moments de la història, ja des del s. VI associat a l'expansió del budisme chan (zen, en japonès), les relacions comercials i les emigracions provocades per les guerres o règims polítics. Un referent habitual d'intercanvi cultural entre la Xina i el Japó va ser l'Illa d'Okinawa, on el kung-fu es va fusionar als seus sistemes de lluita (arts marcials d'Okinawa), donant lloc al que avui es coneix com a karate (feien servir els mateixos termes xinesos: "Shorin = shaolin", "kempo = quanfa = kungfu", to-de / tuidi / to-de / Shuri-Te = mà xinesa, tang soo do / tangsudo = "camí de la mà xinesa"; "三戰sān Zhan = sanchin "forma de l'estil de la grua de Fujian...). Alguns dels estils de kung-fu que més influències han tingut són els estils del sud (com el Bai Hok Pai -estil de la grua blanca- i el hsing i Chuan -boxa dels cinc elements-) i també alguns elements del Shaolín quan (boxa de Shaolin).
Al nord, es van desenvolupar més els estils interns, com el taijiquan. miniatura|Pintures en el mur del saló Baiyi (Shaolin) A la fi del el temple Shaolin és reobert exclusivament a fins religiosos (pintures al mur del saló Baiyi i Avalokitesvara, any 1800 aprox.)
Al s.XIX la dinastia manxú havia fomentat la idea de la superioritat de l'Imperi Xinès enfront dels estrangers (als quals es considerava "bàrbars" i vassalls davant la sobirania de l'emperador), però la veritat és que el seu exèrcit estava antiquat (rebutjant la seva modernització pel seu orgull nacionalista antioccidental). Les restriccions comercials a les potències occidentals en la navegació i ports de la Xina van desencadenar l'enfrontament (guerres de l'opi) i la conseqüent "colonització" estrangera (Regne Unit, ...). Xina va perdre territori (Hong Kong, ...) i constantment es va veure obligada a concedir indemnitzacions i nous privilegis als occidentals. Japó també va aprofitar aquestes circumstàncies per a la invasió (Okinawa, Taiwan, influència sobre Corea).
Tot això va provocar, entre altres coses, una important crisi econòmica així com una greu humiliació nacional, augmentant el sentiment xenòfob del poble i el desprestigi de la dinastia Qing. El descontentament del poble es va manifestar en l'aparició de moviments revolucionaris com el de la Rebel·lió dels bòxers a 1898 (义和团起义 Yihetuan Qǐyì, "punys rectes i harmoniosos"), anomenats "bòxers" (boxejadors) pels anglesos, en referència al ús de les arts marcials que practicaven.
El que ha passat al s. XIX ens ajuda a comprendre el sentiment nacionalista xinès i la seva introspecció en el seu rebuig cap als estrangers, i com el fet que les arts marcials xineses (i el budisme) no es van conèixer plenament en occident fins a finals d'aquest segle. D'altra banda, també va contribuir a desmitificar la esotèrica invulnerabilitat que enaltia als bòxers.
El 1910 Huo Yuanjia (mestre de l'estil mizong) funda a Xangai la Jing Wu Athletic Association (精武體育會/精武体育会) organització que promou un enfocament sistemàtic per a la formació en les arts marcials xineses.
República Xina (1912-1949)
La Revolució de Xinhai enderroca l'últim emperador Qing i instaura la República.
Va ser un període marcat per molts conflictes polítics (1919 tractat de Versalles concessions al Japó) i bèl·lics (guerra civil, invasió del Japó durant la 2a Guerra Mundial…). No obstant això, amb el nacionalisme republicà les arts marcials xineses van ser considerades com un mitjà per a fomentar l'orgull nacional i construir una nació forta. I, d'acord, va passar a denominar-se'ls Kuoshu (Guoshu 國術 "art nacional"), terme que també es va estendre i ha perdurat a Taiwan.