El Neolític (del grec νέος, néos, 'nou', i λίθος, líthos, 'pedra') és un període de la prehistòria proposat per l'arqueòleg John Lubbock el 1865 per definir la segona part de la edat de pedra, sent la primera part, i molt més llarga, el Paleolític.J. Lubbock (1865): Prehistoric Times, Londres, Williams and Norgate. El nom fa referència a la forma novella de treballar els estris de pedra, no sols percudits, sinó també polits. Se sol dividir en tres fases: el Neolític inicial, el mitjà i el final.
Durant el Neolític van tenir lloc innovacions de gran transcendència a la història de la humanitat, fins al punt de ser denominada com a revolució neolítica. En aquest període els éssers humans van desenvolupar l'agricultura i la ramaderia, i es van iniciar els processos de sedentarisme i de creació de ciutats, provocant-se canvis econòmics com l'aparició de l'excedent de producció, l'especialització del treball i les conseqüències socials i culturals associades a ells.
Historiografia
L'expressió revolució neolítica s'empra en historiografia per designar els canvis socials, econòmics, biològics i tecnològics que es van produir entre l'any -10.000 i l'any -3.000 aproximadament.
La seva caracterització com a període de la humanitat va ser definida per diversos arqueòlegs i historiadors. Entre els més importants destaquen Christian Jürgensen Thomsen (1788-1865), John Lubbock (1834-1913) i Émile Cartailhac (1845-1921).
Als inicis del es va donar una tendència als estudis historiogràfics a aplicar la teoria de la divisió del treball als descobriments científics. La filosofia, que fins al va ser sinònim de «coneixement» se separa epistemològicament donant lloc a diverses disciplines científiques.
L'arqueòleg danès Christian Jürgensen Thomsen va proposar que seria convenient classificar tots els materials històrics obtinguts per designacions que apel·léssin als estris usats, i defineix les tres grans edats historiogràfiques encara usades avui dia: l'Edat de la pedra, l'Edat del bronze i l'edat del ferro.
Publica aquesta classificació l'any 1836 i tot Europa s'hi projecta adoptant les nomenclatures. La idea de Thomsen, però, ja havia estat formulada a l'antiga Roma pel filòsof i poeta Titus Lucreci Carus, qui va suposar que, abans dels metalls, l'ésser humà havia fet servir pedres per a fabricar els seus instruments.
És una proposta evolucionista perquè parteix de la idea que hi ha un desenvolupament progressiu, de menys a més sofisticació i complexitat. Avui dia, però, aquesta classificació és contestada perquè no totes les societats neolítiques han fet ús dels metalls i això no vol pas dir que fossin societàriament menys complexes que les que van utilitzar metalls. Un exemple són les societats de l'Amèrica precolombina, amb un desenvolupament molt gran sense fer ús de metalls.
A la meitat del les troballes en arqueologia són molt nombroses i es torna a necessitar una nova classificació. L'anglès John Lubbock proposa la subdivisió de l'Edat de la pedra en dues grans parts, paleolític i neolític. Lubbock seguia amb aquesta subdivisió també un esquema evolucionista, de menys elaborat a més elaborat.
L'any 1889, el francès Émile Cartailhac s'uneix a tot un debat sobre la naturalesa d'aquest «neolític» o «nou lític» i fa saber que convindria parlar de «revolució neolítica» perquè les restes arqueològiques fan palesos uns canvis molt radicals en les organitzacions humanes.
Després de la Primera Guerra Mundial l'arqueòleg australià Vere Gordon Childe va encunyar els termes de revolució neolítica i revolució urbana, que emfasitzen la rellevància dels processos de transformació, per sobre de les característiques definitòries estàndard d'un període, seguint una metodologia molt influïda per l'anàlisi marxista de la societat.
La utilitat i interès de l'estudi del Neolític En història l'interès d'estudiar el Neolític és poder entendre més bé el nostre present per millorar-lo mitjançant un cop d'ulls cap al passat de coses presents. Avui se sap que els sistemes d'economia basats en el sedentarisme, que neix amb el Neolític, tenen tendència a sobreexplotar el medi. Això provoca manca de recursos per poder viure. El sistema de vida sedentari també malmet el medi ambient i, de retruc, les poblacions són objectes d'alterar les condicions climàtiques amb què obtenen els aliments. Una mala collita provocada per un canvi de temperatures no habitual posa en perill la supervivència d'una comunitat.
Aquests són alguns dels exemples de com l'estudi del Neolític revela tota importància. El món actual està sobre-poblat i això és un fenomen que es traginaSinònim: s'arrossega des del Neolític. Les societats sedentàries tendeixen a fer créixer sense límits la demografia i això condiciona les estratègies de vida, vulgui ser per la convivència entre col·lectius, vulgui ser per la necessitat de produir encara més aliment per abastir tothom. Les societats sedentàries tendeixen a produir en excés i degut a això, periòdicament l'economia és fuetada per una crisi. Les crisis econòmiques són l'arrel molts cops de la pobresa i de canvis estructurals en l'àmbit polític. Des del molts professionals s'han especialitzat en aquest període concret. Els més rellevants per a un estudi complet del període són Vere Gordon Childe i Andrew Moore.
Recerca i historial La influència dels mites Les recerques en arqueologia i relatives al període que historiogràficament s'anomena neolític no han estat possibles fins que no s'ha abandonat els mites i s'ha optat per l'empirisme i tot el llegat il·lustrat del . Era impossible avançar en aquest camp a causa d'una visió cristiana a Europa que feia de l'agricultura el passatge a un estadi posterior al pecat original. L'home hauria doncs trepitjat la Terra directament en tant que agricultor i ramader.
El la laïcització de la societat va donar com a resultat la recerca científica sobre aquest període a Europa. Aquest continent és el primer que posa en marxa les recerques, i és el primer que deixa de donar explicacions presents partint de la Bíblia. Malgrat això, el Neolític és dels períodes que menys inspira els historiadors o historiadores i en alguns països com a França mateix, el Neolític és un període no gaire explorat. Les troballes de l'antic Egipte són amb diferència més estudiades, vulgui ser per la seva monumentalitat física, vulgui ser per les restes abundants que encara existeixen.
Les recerques a Europa sobre el Neolític són el resultat de l'acceptació de la teoria de l'evolució de l'anglès Charles Darwin. En continuïtat amb això, és natural mirar de cercar què va ocórrer ara fa 10.000 anys.
El difusionisme ()
miniatura|Difusió de l'ésser humà pel món durant l'evolució biològica dels primats a l'homínid Les primeres aportacions historiogràfiques es varen dur a terme al i són pròpies d'aquest mateix segle i són l'evolucionisme unilineal i el particularisme històric.
No es fan preguntes sobre el per què es va produir el Neolític, però hi aporten una mirada particularista en tant que, de conformitat amb la mentalitat d'època, cal resseguir l'origen i l'expansió de les particularitats de cada cultura neolítica. L'escola alemanya és la primera que s'hi interessa i emet la convicció que les cultures neolítiques tenien totes una particularitat i que es podia traçar-ne l'origen formador. Dit altrament, hi ha una evolució que ens condueix irreparablement cap a un punt d'inici, un lloc originari que va estendre's a tot el món.
Es diu que és una mirada pròpia d'època perquè les teories de l'evolució exerceixen una gran força sobre el pensament científic i de manera natural tothom hi veu una evolució. Es concep una cultura originària que va donar lloc a tot de cultures particulars, així com un origen simple que camina cap a una complexitat de formes; un esquema mig reprès de l'evolucionisme darwinista. Alhora el és un segle arrelat encara als relats bíblics i hi ha tota una sèrie d'arqueòlegs que voldrien provar que la Bíblia té raó i per això s'endinsen en grans projectes d'arqueologia amb què miren de trobar restes que els donin la raó. No cerquen el punt originari a la Xina, per exemple, sinó que es dirigeixen naturalment a les actuals Israel i Palestina perquè ho diu la Bíblia. En realitat, és una reacció a la laïcització, cientifització i industrialització de la societat. Oscar Montelius (1843-1921) és el primer que proposa la teoria difusionista segons la qual l'origen és al Llevant, més concretament a les Palestina i Israel actuals, recolzant-se en part en la Bíblia, sense aportar proves ni evidències verificades i contrastades (Om tidsbestämning inom bronsåldern med särskilt avseende på Skandinavien, 1885). És inicialment a arqueòlegs escandinaus a qui es deu la recol·lecta de material neolític.A mesura que les recerques arqueològiques dutes a terme durant tot el i avancen, els resultats enreden d'allò més i no van en acord amb la teoria difusionista. Al desert del Sàhara s'hi ha trobat un nucli primari, també se n'ha trobat un altre a la Xina actual, al Mèxic i el Perú actuals, a més de Palestina i Israel. La Xina i l'Índia presenten nuclis primaris independents de l'Orient Mitjà. És a dir, el Neolític no es va donar primer al Llevant i d'aquest hi va haver un efecte de mimetisme, sinó que hi va haver diversos llocs que es va entrar al Neolític amb independència d'allò que succeïa al Llevant i, com a tal, exerciren cadascun un efecte de difusió.
Fins a la dècada de 1960 no es canvia la teoria difusionista i s'accepta, després de les proves físiques, que de punts originaris i difusionistes n'hi va haver molts més. El llarg trajecte entre el i la segona meitat del es deu al poc interès que suscitava el Neolític i la reputació que havia teixit l'arqueòleg australià Vere Gordon Childe. A més d'això, encara en proporció amb la Bíblia, l'evolucionisme havia plantejat un «paquet neolític major»: primer l'agricultura, després la ramaderia i finalment la ceràmica. L'objecte que presenta problemes és que s'havia donat per fet que el sedentarisme és sinònim d'agricultura, de conformitat amb l'herència bíblica cristiana. Però no és així. S'ha trobat jaciments en què no s'hi aprecia ceràmica i d'altres en què abans de la ramaderia ja existia la ceràmica. La qüestió és que en emetre la idea que el punt de «naixement» del Neolític era Palestina i Israel, no s'havia cercat en altres indrets del món. Resulta doncs que al Sàhara hi ha igualment un punt de naixement de l'agricultura que és independent d'Israel i Palestina. Tots dos varen exercir influència a les regions del seu voltant. La ceràmica no va ser primer perquè el model d'Israel i Palestina només serveix per les regions que l'envolten.
De fet, gràcies a les recerques fetes pels arqueòlegs com ara Andrew Moore, Robert Braidwood, Jacques Cauvin o Danièle Stordeur es podria dir que els elements de la neolització provenen de diversos llocs i no tots es troben a Jericó. El Zagros és la primera regió que domestica animals i ho difon tot seguit. D'aquesta regió doncs surt la idea i arriba de ben segur a Palestina i Israel més tard, la qual cosa no vol pas dir que a aquestes dues nacions actuals, no s'hi visqués cap procés del neolitització. Ans al contrari.
Definitivament, la sedentarització necessita l'agricultura, d'això les dades semblen que no hi manifesten dubtes, però res va motivar-se de cop i volta i no hi va haver cap esquema lineal.
El Neolític explicat Cronologia La cronologia del Neolític és particularment delicada a establir car difereix en funció de les regions del món i dels criteris de definició emprats. Més que més, el Neolític, més que una «època», es considera un «estadi cultural» definit per un conjunt de trets tècnics, econòmics i socials.