va ser una intel·lectual, filòsofa i assagista espanyola. La seva extensa obra, entre el compromís cívic i el pensament poètic, no es va reconèixer a Espanya fins a l'últim quart del , després d'un llarg exili. Ja anciana, va rebre els dos màxims premis literaris a Espanya: Premi Príncep d'Astúries el 1981, i el Premi Cervantes el 1988.
Biografia Joventut María Zambrano va néixer a Vélez-Màlaga el 22 d'abril de 1904, filla de Blas Zambrano García de Carabante i Araceli Alarcón Delgado, tots dos mestres, com també ho va ser el seu avi patern, Diego Zambrano.El seu altre avi, Francisco Alarcón, va ser un il·lustrat teòleg, heterodox, comerciant de raïms amb Anglaterra i especulador de mines, tot això va concloure a acabar arruïnat. Estant de vacances amb el seu avi matern a Bélmez de la Moraleda (Jaén), Maria va patir el primer avís del que al llarg de la seva vida seria una constant: la seva salut delicada; en aquella primera ocasió se la va arribar a donar per morta després d'un col·lapse de diverses hores i una llarga convalescència.
El 1905 es va traslladar amb la seva família a Madrid i l'any següent es van mudar a Segòvia en aconseguir el seu pare la càtedra de Gramàtica Castellana a l'Escola Normal de Mestres de la ciutat.A Segòvia el seu pare va ingressar a l'Agrupació Socialista Obrera, de la qual arribaria a ser president, i va posar en marxa dues publicacions, el diari Segovia i la revista Castilla. Aquests anys coincideixen amb la gran amistat de Blas Zambrano amb Antonio Machado, arribat a Segòvia el 2 de novembre de 1919 per ocupar la plaça d'Història de la Literatura Espanyola a l'Institut de Batxillerat. Allí va passar Maria la seva adolescència i allà, la vigília del seu aniversari, va néixer la seva germana Araceli, segons les seves paraules «l'alegria més gran de la seva vida». El 1913 va començar el batxillerat a l'Institut de Segòvia, on només ella i una altra noia representaven el gènere femení il·lustrant-se.
A Segòvia va iniciar Maria un posterior prohibit primer amor amb el seu cosí carnal Miguel Pizarro entre 1917 i 1921, any en què la família va intervenir i Miguel va ser enviat al Japó, com a professor de castellà a la Universitat d'Osaka. Després d'un primer moment de desolació, la fugida del seu cosí la va portar a viure una nova experiència amorosa, recollida al seu epistolari, amb Gregorio del Campo, de la qual naixeria el «nen», que va morir al cap de poc temps, com es desprèn del epistolari entre tots dos.A finals del 1928, la sempre delicada salut de Maria la va obligar a guardar llit. Havent tornat el seu cosí Miguel del Japó feia temps, Blas Zambrano, que al seu dia va prohibir aquella relació, no va posar ara inconvenients perquè els que van ser joves nuvis es tornessin a veure. Però no hi ha entesa i sí separació, aquesta vegada voluntària. El 1933, per a sorpresa de molts, Miguel Pizarro va anunciar formalment el seu compromís amb María; però mai no arribaria a celebrar-se aquests casaments. Zambrano es va casar el 14 de setembre de 1936 amb Alfonso Rodríguez Aldave, company seu a les Missions Pedagògiques, i un any després, Pizarro es casaria amb Gratiana Oniçiu. Carta autògrafa de 1924, en la que Zambrano parla del seu fill mort.
Formació El 1924 la seva família es va traslladar de nou a Madrid, on es va matricular per lliure (a causa de la seva escassa salut) a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat. Entre 1924 i 1926 assisteix a les classes de Manuel García Morente, Julián Besteiro Fernández, Manuel Bartolomé Cossío i Xavier Zubiri a la Universitat Central de Madrid.En les seves confessions a Jesús Moreno Sanz, Maria recordava que la seva millor connexió va ser amb Zubiri a qui li va unir una amistat que rondava l'amor platònic. També coneix José Ortega y Gasset en un tribunal d'exàmens. El 1927 és convidada a la tertúlia de la Revista de Occidente, cercle en què malgrat la seva joventut assumiria un paper de mediadora entre Ortega y Gasset i alguns escriptors joves, com Antonio Sánchez Barbudo i José Antonio Maravall.
A partir de 1928 va començar el seu doctorat i va ingressar a la Federació Universitària Escolar (FUE), on comença a col·laborar a la secció Aire Libre del diari madrileny El Liberal. Participa a la fundació de la Lliga d'Educació Social, de la qual serà vocal. També imparteix classes de filosofia a l'Instituto Escuela que es van veure interrompudes per una nova recaiguda de la salut (en aquesta ocasió el diagnòstic és concret: tuberculosi).El diagnòstic de tuberculosi el va fer el cunyat, el metge Carlos Díez Fernández arran que aquesta patís un defalliment mentre pronunciava una conferència a l'Ateneu de Valladolid, a la qual l'havien acompanyat Araceli i Carlos, el matrimoni del qual va durar pocs anys i durant la La Guerra Civil ja s'havien separat. Però no va interrompre les seves col·laboracions amb la FUE i molts dels seus escrits.
El 1931 va ser nomenada professora auxiliar de Zubiri a la càtedra d'Història de la Filosofia a la Universitat Central (ja que, fent les substitucions a Zubiri quan està de viatge, ocuparia fins a l'any 1935); en aquesta època va iniciar la seva inconclusa tesi doctoral sobre La salvació de l'individu a Spinoza. Integrada a l'aparell de la coalició republicanosocialista, va assistir a la proclamació de la Segona República Espanyola a la Porta del Sol el 14 d'abril de 1931; no va acceptar, no obstant, l'oferta d'una candidatura a les Corts com a diputada pel PSOE. El Frente Español El 7 de març de 1932, la proximitat professional i intensa col·laboració de María amb José Ortega y Gasset la va portar a cometre el que ben aviat descobriria com a pitjor error polític de la seva vida: la signatura del Manifest i creació del Front Espanyol (FE), amb Ortega movent els fils a l'ombra. Aquella plataforma d'un «Partit Nacional» (a la qual intentaria sumar-se José Antonio Primo de Rivera sense aconseguir-ho a causa de l'oposició personal de María), va mostrar molt aviat el seu perfil feixista. Zambrano, fent ús de la seva indiscutida autoritat en el col·lectiu, i «com tenia poder per fer-ho», va dissoldre l'incipient moviment. No va poder evitar, però, que els estatuts d'aquella empresa «orteguiana» i les sigles FE fossin usades per Falange Espanyola.A partir de 2002-2004, també va donar nom al Frente Español, partit d'extrema dreta acaudillado per Blas Piñar i com a plataforma nacionalista per a la democràcia espanyola.
Desil·lusionada amb la política de partits, amb la destacada excepció de la seva fervent activitat a favor de la República durant la Guerra Civil, d'ara endavant, Zambrano encarrilaria la seva inquietud política a l'àmbit del pensament. És a dir, a partir d'aquest moment no hi participaria més en la política de partits, però no per això abandonaria la motivació d'índole política en sentit ampli que insuflava el pensament. Així doncs, la seva activitat política es cristal·litzaria per una banda com a crítica al racionalisme i els seus excessos i, de l'altra, amb la proposta de una raó alternativa i integradora, la raó poètica.
Las Misiones Pedagógicas Aquell mateix any, i en un context vital molt diferent, va conèixer a través de la seva amiga Maruja Mallo a la tertúlia de Valle Inclán a Rafael Dieste, que en endavant seria un dels seus més grans amics; amb ell i altres joves d'aquest grup (Arturo Serrano Plaja, Luis Cernuda, Antonio Sánchez Barbudo i el que més tard serà el seu marit, Alfonso Rodríguez Aldave) va participar en algunes Missions a Càceres, Osca i Conca, entorns i tasques en què les angoixes personals que l'havien assetjat van ser desplaçades per la realitat d'una «tasca espanyola».
En aquest període, entre 1932 i 1934, María Zambrano va col·laborar amb generositat en els quatre cercles culturals que freqüentava: la Revista de Occidente, la poètica reunió d'estrelles de la generació del 27 reunida a Los Cuatro Vientos, la juvenil Hoja Literaria d'Azcoaga i Plaja i el santuari de José Bergamín Gutiérrez, en les tertúlies del qual coneixerà un atordit Miguel Hernández a qui acollirà en una sintonia de silencis i pesars.En una entrevista que al final de la seva vida li va fer José-Miguel Ullán, Maria relata: «Jo no anava tant al Manzanares. Amb qui vaig ser sí, una vegada més, vull dir un període, va ser amb el poeta Miguel Hernández, que se sentia molt desgraciat a Madrid, ell ho ha dit, 'desgraciadíssim'. Li anava bé, però era molt desgraciat, ia més no li havia d'anar tan bé. Jo estava molt trist per una pena d'amor. Aleshores ell venia a buscar-me a casa meva, jo vivia llavors a la plaça del Conde de Barajas i marxàvem de passeig pel carrer Segòvia avall fins al riu, és clar, en una pedra, no buscàvem un banc, sinó una pedra i sobre aquesta pedra ploràvem les penes ens parlàvem». (José Miguel Ullán en: Conversación con María Zambrano, 1987; p. 85-86.)
Molts dels integrants d'aquests cercles acabaran lliurant-se al costum d'anar a prendre el te a casa de María a la plaça del Conde de Barajas. La pensadora s'allunya de la caverna filosòfica de la Revista de Occidente i Ortega y Gasset, i guanya un lloc d'excepció entre la intel·lectualitat poètica espanyola.Junt amb ella es trobaven: Concha Albornoz, Rosa Chacel, Ernestina de Champourcín, María Teresa León, Maruja Mallo, Concha Méndez i Pilar de Zubiaurre. Era l'any 1935, i al començament de curs Maria va iniciar la seva tasca de professora de filosofia a la Residencia de Señoritas i a l'institut Cervantes, on Antonio Machado ocupava la càtedra de francès.
España nuestro tiempo, nuestro deber: conocerlo, cumplirlo miniatura|Programa del Segon Congrés Internacional d'Escriptors per a Defensa de la Cultura El 18 de juliol de 1936, María Zambrano es va sumar al manifest fundacional de l'Asociación de Intelectuales Antifascistas para la Defensa de la Cultura (AIDC), col·laborant en la redacció i marcant el compromís de «la llibertat de l'intel·lectual» amb el «poble posat a peu» per una «raó armada».Fragments de María Zambrano en La libertad del intelectual (setembre de 1936) i Los intelectuales en el drama de España (publicat per l'AIDC en El Mono Azul). Com el seu propi pare i com el seu admirat i admirador Antonio Machado, María Zambrano, que mai no va escatimar lucidesa i valentia, es va alinear definitivament en la realitat, un gest humà i personal que ben aviat apareixerà a la seva obra sota l'epígraf de «raó poètica».
El 14 de setembre de 1936, va contreure matrimoni amb l'historiador Alfonso Rodríguez Aldave, nomenat secretari de l'Ambaixada d'Espanya a Xile, país cap al qual van viatjar el mes d'octubre. En aquest viatge van fer escala a La Havana, on María va pronunciar una conferència sobre Ortega y Gasset i va conèixer al que potser serà el seu millor amic José Lezama Lima.
Vuit mesos després, en plena guerra civil espanyola, tornen a Espanya, el mateix dia que cau Bilbao i comença la diàspora intel·lectual espanyola; a la pregunta de per què tornen si la guerra està perduda, respondran: «Per això».«Mesos després, quan va ser cridada a files el reemplaçament del meu company, vam decidir tornar a Espanya, en el moment en què era més evident que mai la derrota de la causa en què crèiem. I per què tornen vostès a Espanya si saben molt bé que la seva causa està perduda? Doncs per això, per això mateix». (María Zambrano en Poesía y filosofía, 1987; p. 9) El seu marit es va incorporar a l'exèrcit i ella va col·laborar a la defensa de la República des del consell de redacció dHora de España. Va participar al Segon Congrés Internacional d'Escriptors per a Defensa de la Cultura (celebrat del 4 al 17 de juliol de 1937 a València), on va conèixer Octavio Paz, Elena Garro, Nicolás Guillén, Alejo Carpentier i Simone Weil (vestida de miliciana). Va ser nomenada Consellera de Propaganda i Consellera Nacional de la Infància Evacuada, i va participar en la reobertura i gestió de la Casa de la Cultura de València.