Mèxic (, , yucatec: Meejiko, mixteca: Ñuu Koꞌyo; , totonaca: Méjiko, ), oficialment els Estats Units Mexicans (), és una república federal constitucional de l'Amèrica del Nord. Limita al nord amb els Estats Units d'Amèrica; al sud i a l'oest, amb l'oceà Pacífic; al sud-est, amb Guatemala, Belize i la mar Carib; i a l'est, amb el golf de Mèxic. Els Estats Units Mexicans són una federació de trenta-un estats i la ciutat de Mèxic, la qual és una de les àrees metropolitanes més poblades del món.
Amb una superfície al voltant dels 2 milions de quilòmetres quadrats, Mèxic constitueix el cinquè país més gran d'Amèrica i el catorzè més gran del món. Amb una població de 103 milions d'habitants, és l'onzè país més poblat del món, el país d'Amèrica amb més indígenes i el país castellanoparlant més poblat del món. Té 69 llengües nacionals, entre aquestes, castellà, mexicà, yucatec, mixteca, tzeltal, tzotzil, zapoteca, otomí, totonaca, mazateca i ch'ol.
El territori mexicà ha estat habitat des de fa més de 21.000 anys. Les àrees fèrtils del centre i sud van ser la llar de grans civilitzacions, com ara l'olmeca, la tolteca, la maia i l'asteca. Aquesta última va construir un gran imperi, la fi del qual va ser abrupta amb l'arribada dels espanyols que el van conquerir i hi van establir el virregnat de la Nova Espanya. El 1821 la Nova Espanya es va independitzar, i nasqué, així, Mèxic; i el 1824 es va constituir com a república federal. Els primers anys de la vida independent de Mèxic van estar marcats pels conflictes entre els conservadors i liberals, dues intervencions estrangeres i la pèrdua de més de la meitat del seu territori en mans dels estatunidencs. La Revolució mexicana, conflicte bèl·lic de 1910 a 1917, va produir una nova constitució social encara vigent. L'economia mexicana va experimentar una bonança fins a la caiguda abrupta dels preus del petroli durant la dècada de 1980. Mèxic va rebre un nombre important de refugiats de la Guerra Civil espanyola i de les dictadures de Llatinoamèrica. El Partit Revolucionari Institucional va dominar la vida política del país fins a l'any 1997. El 1993 Mèxic va ratificar el Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord amb el Canadà i els Estats Units.
Tot i que presenta contrastos molt marcats de riquesa i pobresa, Mèxic és una potència regional de l'Amèrica Llatina. El 1994 es va convertir en el primer membre llatinoamericà de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (ODCE). Segons la classificació del Banc Mundial, Mèxic és un país de renda mitjana alta, amb el tretzè Producte interior brut més gran del món, després d'Espanya. El 2008 tenia la Renda Nacional Bruta per capita més elevada d'Amèrica Llatina en termes nominals i en paritat de poder adquisitiu, i un dels índexs de desenvolupament humà més elevats de la regió. La seva economia està molt lligada a l'economia dels seus socis de l'Àrea de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord.
Història
Civilitzacions precolombines
El territori mexicà va ser descobert i habitat per grups de caçador-recol·lectors possiblement fa més de 30.000 anys. Restes de focs descoberts a la vall de Mèxic han estat datats amb carbó radioactiu del 21000 aC, i algunes eines de pedra s'han trobat a prop de les llars, cosa que indica la presència d'humans en aquella època. L'agricultura s'hi desenvolupà a prop del 9000 aC, tot i que el cultiu del blat de moro començà el 5000 aC. Les primeres mostres de terrisseria daten del 2500 aC, la qual cosa marca el començament de la civilització mesoamericana, ja que defineix l'establiment de societats sedentàries. Els grups del nord de Mèxic, la regió d'Aridoamèrica, continuaren subsistint per mitjà de la recol·lecció i la caça, mentre que al centre-sud de Mèxic, la regió de Mesoamèrica, amb el desenvolupament de l'agricultura, s'hi establiren societats complexes com la cultura olmeca.
miniatura|esquerra|Teotihuacan, a estat de Mèxic (centre de Mèxic). A Mesoamèrica també es desenvoluparen els sistemes d'irrigació que permetrien l'estratificació de les societats. El 100 dC, la ciutat de Teotihuacan es convertí en el centre urbà més important de la regió, i estengué la seva influència des del Nou Mèxic fins a Costa Rica. Amb una superfície de 20 quilòmetres quadrats, s'estima que la població era entre 125.000 i 200.000 habitants. Les ruïnes de la majestuosa ciutat inclouen la piràmide del Sol i la calçada dels Morts. Amb el pas dels segles, el territori perdé el seu poder, mentre que el món del Període Clàssic Mesoamericà començava a desintegrar-se. El 750 dC la ciutat fou cremada i el territori fou envaït per les tribus txitximeques del nord.
miniatura|esquerra|Chichén Itzá, a Yucatán (sud-est de Mèxic). Durant els segles i , el centre de Mèxic fou dominat per la civilització de Tollan-Xicocotitlan, més coneguda com a Tula, la capital dels tolteques. A Tula aparegueren els primers guerrers professionals organitzats en germandats que s'identificaven amb noms d'animals, com ara els guerrers àguila, els guerrers jaguar o els guerrers coiot. Hi ha proves que els tolteques practicaren els sacrificis humans. La ciutat establí vincles importants amb altres regions de Mesoamèrica, en especial amb la península del Yucatán, on es trobava la ciutat maia de Chichén Itzá. Els maies, per la seva banda, ja havien desenvolupat una poderosa civilització des del 100 aC, que arribaria al seu zenit entre el 600 i el 900 dC. Els maies bastiren majestuosos centres cerimonials que incloïen l'ús d'arcs de mènsula i la pintura de frescos, així com la construcció d'observatoris. Les tècniques agrícoles dels maies foren molt avançades, així com el seu coneixement matemàtic i astronòmic. Els astrònoms maies desenvoluparen el que seria el calendari més acurat del món d'aleshores. miniatura|esquerra|Ruïnes maies de Palenque, a Chiapas (sud-est de Mèxic). Els mexiques, posteriorment coneguts com a asteques, foren l'última tribu nahua a emigrar del nord a Mesoamèrica. Després d'un llarg pelegrinatge, i segons la seva llegenda, guiats pel seu déu, Huitzilopochtli, fundaren el 1325 la ciutat de México-Tenochtitlán (avui dia la ciutat de Mèxic), sobre el lloc on havien trobat la imatge d'una àliga devorant una serp sobre un cactus —el senyal del seu déu—, imatge que es representa en la bandera de Mèxic. Els asteques s'aliaren amb els senyorius veïns de Texcoco i Tacuba, aliança que seria coneguda com la Triple Aliança. Posteriorment, conqueriren el centre de Mèxic, i el seu imperi s'estengué des de les costes del Pacífic de l'estat actual de Guerrero, part d'Oaxaca, fins al Soconusco, sobre la frontera de l'actual Guatemala. Només els purèpetxes, els tlaxcalteques i alguns senyorius mixteques romangueren independents del domini asteca. L'imperi asteca fou, principalment, un imperi tributari; l'administració de les regions conquerides era responsabilitat de la noblesa originària i local, que només havia de retre comptes —i els tributs— als governants de Tenochtitlan. La ciutat prosperà molt ràpidament, i amb una població de més de 200.000, es va convertir en una de les ciutats més poblades del món d'aleshores.
El final de l'imperi fou ràpid, abrupte i inesperat, i la regió patiria una transformació política i religiosa radical per l'arribada dels espanyols. Els conquistadors arribaren a les costes de Mèxic el 1519 i a poc a poc començaren a endinsar-se en el territori, a la recerca de la famosa Tenochtitlan i els rumors de l'abundància d'or i altres materials preciosos que hi trobarien. Les notícies de la seva arribada i moviment foren portades al huey tlatoani Moctezuma Xocoyotzin o Moctezuma II, que els convidà a visitar Tenochtitlan. Els asteques, sorpresos per les diferències físiques dels espanyols, pensaven que eren un poble enviat pel déu Quetzalcóatl (i algú d'ells, potser, el déu mateix), i al començament no els resistiren. No obstant això, els espanyols van deixar clar que no eren déus.
A causa de la matança que va fer Pedro de Alvarado durant una festivitat mexica per un dels seus déus, els mexiques es van aixecar contra els espanyols i els tlaxcalteques. Moctezuma II va acceptar que Hernán Cortés i el seu exèrcit sortissin de la capital mexica. No obstant això, el poble mexica va apedregar al seu propi emperador. D'aquesta manera, els espanyols i els seus aliats només van trobar com a oportunitat fugir d'amagat. Això va provocar el que es coneix com la Nit Trista, on van ser derrotats. Els conquistadors van continuar fugint fins que es va donar una altra batalla contra els mexiques, la Batalla d'Otumba, on els espanyols i els tlaxcalteque van vèncer als mexiques. Després de fer créixer el seu exèrcit, els conquistadors finalment assetjaren la capital de l'imperi, Tenochtitlan, en una autèntica batalla amfíbia —la ciutat es trobava en una illa enmig del llac de Texcoco— i van conquistar-la el 13 d'agost de 1521 amb un exèrcit compost per poc més d'un miler d'espanyols i més de 200,000 tlaxcalteques, totonaques i altres tribus que havien estat subjugades pels asteques i que en volien la llibertat. La ciutat fou destruïda gairebé completament. Aquest esdeveniment es recorda com el «naixement del poble mestís que ara és Mèxic».Inscripció d'un monument de la Plaça de Tlatelolco
La Nova Espanya
miniatura|Acapulco, el port colonial més important de la Nova Espanya, 1628. Les primeres dècades del domini espanyol foren un canvi demogràfic i polític dràstic en el continent americà. Les guerres i les pandèmies de les malalties desconegudes al Nou Món i portades pels conqueridors —que serien importants en llurs victòries— mataren milers d'indígenes de Mesoamèrica.
Els espanyols exploraren, conqueriren i colonitzaren, al llarg dels segles i les regions al nord i al sud de Mesoamèrica, des de Califòrnia i Utah fins a Costa Rica. El territori, batejat com la Nova Espanya, fou administrat com a virregnat. Amb el descobriment de nombroses mines de plata, així com el desenvolupament de l'agricultura i la ramaderia, i l'arribada de nombrosos immigrants de la península Ibèrica, la Nova Espanya prosperà econòmicament, fins a convertir-se en la regió més poblada i més rica de l'Imperi espanyol, amb 6 milions d'habitants, tot just abans de la independència del territori continental. De la Nova Espanya depenien les administracions de Centreamèrica, Cuba, les illes del Carib, les Illes Filipines i, per un període, Veneçuela.
La invasió napoleònica d'Espanya, el 1808, i la destitució del rei Ferran VII, i la inestabilitat política de la metròpoli, foren propícies a les revoltes i les demandes d'autonomia dels virregnats espanyols a Amèrica. Tot i que s'organitzaren diverses juntes a les ciutats principals dels virregnats d'Amèrica, les juntes de Mèxic, a diferència de les altres, no declararen l'autonomia, ja que la població peninsular i criolla, la noblesa indígena, la burgesia, el clericat i els terratinents es beneficaven de l'estat de les coses. No obstant això, el 16 de setembre, 1810, el mossèn crioll Miguel Hidalgo y Costilla promulgà el «Crit de Dolores», demanant la igualtat de les ètnies i la redistribució de la terra, a més del suport a Ferran VII contra les forces invasores de Napoleó. Avui dia, aquest succés se celebra com el començament de la independència de Mèxic. La insurrecció, en essència una revolta popular, fou derrotada ràpidament, i Hidalgo fou decapitat. Altres guerrillers es revoltaren com ara José María Morelos i Vicente Guerrero. Amb el retorn de Ferran VII al tron d'Espanya, les tropes espanyoles s'enfortiren i derrotaren la rebel·lió de Morelos, afusellat el 1815. Les forces guerrilleres, cada vegada més dèbils, es replegaren a les muntanyes.