miniatura|450px|Distribució de l'Església Ortodoxa al món. miniatura|450px|Distribució de les esglésies orientals al món. El cristianisme ortodox, com a branca del cristianisme, està integrat per les tradicions relacionades amb la filosofia oriental, en oposició a les tradicions occidentals, representades pel catolicisme i la majoria d'esglésies protestants. El cristianisme ortodox es pot dividir en: L'Església Ortodoxa, també anomenada Església Ortodoxa Grega: el cos cristià els adherents del qual estan localitzats a l'Europa oriental i l'Orient Pròxim, amb una presència creixent en el món occidental, i el qual es va conformar com una entitat independent després del Gran Cisma d'Orient (1054). Diu ser l'església cristiana original fundada per Jesucrist i els apòstols, i basa el seu llinatge en la successió apostòlica. Les característiques de l'ortodòxia oriental inclouen la Litúrgia Divina, els Misteris, una organització basada en jurisdiccions autònomes, i l'èmfasi en la preservació de la tradició, la qual és apostòlica en naturalesa. Inclou les jurisdiccions grega i russa entre d'altres. Les Esglésies ortodoxes orientals: es refereix a les esglésies de tradicions que mantenen només la doctrina dels primeres tres concilis ecumènics (el Primer Concili de Nicea, el Primer Concili de Constantinoble i el Concili d'Efes) i va rebutjar les definicions dogmàtiques del Concili de Calcedònia (451). També són anomenades Esglésies Orientals, i inclouen l'Església Apostòlica Armènia, l'Església Ortodoxa Siríaca, l'Església Ortodoxa Copta entre d'altres.
Filològicament, però, el significat de cristianisme ortodox (del grec orto, correcte i doxia, doctrina), típicament es refereix a l'observació teològica o doctrinal correcta de la religió cristiana, determinada per un cos supervisor, en oposició a heterodòxia ('altre ensenyament'), o a heretgia.
El Concili de Calcedònia del 451 convocat per l'emperador Marcià va marcar un punt d'inflexió important als debats cristològics (sobre la naturalesa del Crist) que van portar a la separació de l'Església de l'Imperi Romà d'Orient al , va emetre el Credo de Calcedònia, que va repudiar la idea d'una sola naturalesa de Crist, definint que Crist tenia dues naturaleses en una persona i hipòstasi, i va insistir en la integritat de les seves dues naturaleses, la divina i humana. El concili també va emetre 27 cànons disciplinaris que regirien l'administració de l'església i l'autoritat. En un decret posterior, més tard conegut com el cànon 28, els bisbes buscava elevar el rang del Patriarcat de Constantinoble, al·legant que Constantinoble gaudia d'un honor i autoritat comparable a la de Roma. És l'últim concili que molts anglicans i la majoria de protestants consideren ecumènic.by Donald S. Armentrout, Robert Boak Slocum 2005 page 81
A finals del , algunes esglésies llatines van afegir les paraules i del Fill (Filioque) a la descripció de la processó de l'Esperit Sant. La inclusió es va incorporar a la pràctica litúrgica de Roma el 1014, però va ser rebutjada pel cristianisme oriental
Expansió L'expansió de l'ortodòxia oriental s'ha produït al llarg de la història mitjançant la influència de l'Imperi Romà d'Orient, estratègies missioneres basades en les llengües locals, migracions massives i conversions modernes. A diferència de l'Església Catòlica Occidental, que imposava el llatí, els missioners ortodoxos romans d'Orient traduïen les escriptures i la litúrgia a la llengua de cada poble, fet que va facilitar una ràpida acceptació.
Al , els germans i monjos romans d'Orient Ciril i Metodi van crear l'alfabet glagolític per traduir els textos sagrats a l'antic eslau eclesiàstic, permetent la cristianització dels pobles eslaus de la Gran Moràvia i Pannònia. El príncep Vladímir I de Kíev es va convertir al cristianisme ortodox el 988 marcant l'inici de la gran expansió demogràfica de l'ortodòxia cap a les actuals Ucraïna, Belarús i Rússia.
Un cop l'Església Catòlica va començar a controlar territoris a l'actual Estònia i Letònia amb les croades bàltiques, va topar directament amb la zona d'influència dels principats russos ortodoxos, especialment la República de Nóvgorod i Pskov. Els croats catòlics van llançar atacs directes contra les terres ortodoxes, considerant els cristians orientals com a heretges després del Gran Cisma d'Orient de 1054 fins que amb la victòria a la batalla del Llac Peipus de 1242 Alexandre Nevski va derrotar l'Orde Teutònic frenant definitivament l'expansió catòlica cap a l'est ortodox.
L'any 1299, els conflictes entre Toktu i Nogai Noyan pel control de l'Horda d'Or van provocar una nova onada de destrucció a la regió del riu Dniéper i el bisbe metropolità Màxim de Kíev va traslladar la seu de l'església metropolitana des de Kíiv fins a la ciutat de Vladímir, on el gran príncep de la Rus Andreu Bogoliubski en 1157 havia mogut la seva cort i la icona de la Mare de Déu, fet que va marcar un punt d'inflexió decisiu en el desplaçament del centre de gravetat polític, cultural i religiós de l'antiga Rus de Kíev cap al nord, i l'any 1325, la seu del Metropolità es va traslladar definitivament a Moscou, convertint-la en el nou centre polític i religiós de la regió. Desesperats per rebre ajuda militar d'Occident, els emperadors bizantins van intentar reunificar l'Església Ortodoxa amb l'Església Catòlica de Roma en el Concili de Florència de 1439 però els creients i el clergat ortodox van rebutjar massivament aquest pacte, considerant-lo una traïció a la fe veritable. Quan Constantinoble va caure davant els otomans el 1453, molts ortodoxos ho van veure com un càstig diví per haver flirtejat amb el catolicisme. A tot l'Imperi Otomà, els cristians van ser tractats com a ciutadans de segona classe que pagaven impostos elevats i portaven vestimenta distintiva, i l'Església Ortodoxa va persistir sota molta coacció.
A mesura que l'Imperi Rus s'expandia cap a l'est, els monjos i exploradors van portar la fe ortodoxa fins al cor de l'Àsia Central i Sibèria, i el 1794, monjos russos del monestir de Valaam van fundar la primera missió ortodoxa a Kodiak, Alaska. miniatura| La Catedral de la Salvació del Poble de Bucarest és l’església ortodoxa oriental més alta i més gran (per volum) del món
Teologia Trinitat miniatura| La Trinitat del pintor d'icones rus Andrei Rublev, principis del Els cristians ortodoxos orientals creuen en la Trinitat, tres persones divines (hipòstasis) diferents, sense superposició ni modalitat entre altres, que cadascuna participa plenament en una essència divina (ousia, grec: οὐσία): increada, immaterial i eterna. Aquestes tres persones es distingeixen típicament per la seva relació entre altres. El Pare és etern, ni engendrat ni procedeix de ningú, el Fill és etern i engendrat del Pare, i l'Esperit Sant és etern i procedeix del Pare. La doctrina ortodoxa oriental sobre la Trinitat es resumeix a l'edició grega del Credo de Nicea, que notablement no afirma el Filioque.
Els cristians ortodoxos orientals creuen en una concepció monoteista de Déu (Déu és només un), que és alhora transcendent (totalment independent i allunyada de l'univers material) i immanent (implicada en l'univers material). En discutir la relació de Déu amb la seva creació, la teologia ortodoxa oriental distingeix entre l'essència eterna de Déu, que és totalment transcendent, i les seves energies increades, que és com arriba a la humanitat. El Déu transcendent i el Déu que toca la humanitat són un de sol. És a dir, aquestes energies no són quelcom que procedeixi de Déu o que Déu produeixi, sinó que són Déu mateix: diferents, però inseparables de l'ésser interior de Déu. Aquesta visió sovint s'anomena palamisme.
En entendre la Trinitat com un Déu en tres persones, no s'ha d'emfatitzar més tres persones que un Déu, i viceversa. Tot i que les tres persones són diferents, estan unides en una essència divina, i la seva unitat s'expressa en comunitat i acció de manera tan completa que no es poden considerar per separat. Per exemple, la seva salvació de la humanitat és una activitat que es duu a terme en comú: «Crist es va fer home per la bona voluntat del Pare i per la cooperació de l'Esperit Sant. Crist envia l'Esperit Sant que procedeix del Pare, i l'Esperit Sant forma Crist en els nostres cors, i així Déu Pare és glorificat». La seva comunió d'essència és indivisible. La terminologia trinitària —essència, hipòstasi, etc.— s'utilitza filosòficament, «per respondre a les idees dels heretges i per col·locar els termes on separen l'error i la veritat».
Pecat, salvació i encarnació miniatura|Descens de Crist als inferns, en el Monestir de Lluc el Venerable, segle XI Quan els cristians ortodoxos orientals es refereixen a la naturalesa caiguda, no volen dir que la naturalesa humana s'hagi tornat malvada en si mateixa. La naturalesa humana encara està formada a imatge de Déu; els humans encara són creació de Déu, i Déu mai ha creat res de dolent, però la naturalesa caiguda roman oberta a les intencions i accions malvades. De vegades es diu entre els ortodoxos orientals que els humans estan inclinats a pecar; és a dir, que la gent troba atractives algunes coses pecaminoses. És la naturalesa de la temptació fer que les coses pecaminoses semblin més atractives, i és la naturalesa caiguda dels humans la que busca o sucumbeix a l'atracció. Els cristians ortodoxos orientals rebutgen la posició agustiniana que els descendents d'Adam i Eva són en realitat culpables del pecat original dels seus avantpassats.
Resurrecció i retorn de Crist L'ortodòxia oriental considera que el més important que ha de succeir és la vida, la resurrecció i la promesa de tornar de Jesucrist. Creuen que Jesús va ser mort en una creu sota l'autoritat de Ponç Pilat, sepultat i ressuscitat tres dies després. Aquesta creença és fonamental per a l'església i és la manera com el pecat és completament absoldit. Es diu llavors que Jesús va continuar caminant per la terra durant 40 dies, tal com es descriu al Nou Testament, abans d'ascendir al cel.
Vida cristiana miniatura|Monestir de Rousanou a Grècia. L'ensenyament de l'Església és que els cristians ortodoxos orientals, a través del baptisme, entren en una nova vida de salvació a través del penediment, el propòsit de la qual és participar en la vida de Déu a través de l'obra de l'Esperit Sant. La vida cristiana ortodoxa oriental és un pelegrinatge espiritual en què cada persona, a través de la imitació de Crist i l'hesicasme, conrea la pràctica de l'oració incessant. Cada vida es produeix dins de la vida de l'església com a membre del cos de Crist. És llavors a través del foc de l'amor de Déu en l'acció de l'Esperit Sant que cada membre esdevé més sant, més completament unit amb Crist, començant en aquesta vida i continuant en la següent. L'església ensenya que tothom, en néixer a imatge de Déu, està crida/anomena/anomenat a la theosis, la realització de la imatge a semblança de Déu. Déu creador, que té divinitat per naturalesa, ofereix a cada persona la participació en la divinitat acceptant cooperativament el seu do de la gràcia. Això no s'ha de confondre amb una participació en l'essència de Déu, sinó més aviat amb una participació en les seves energies. Això significaria que no ens convertim en divins, sinó que seguim sent humans però en déus per gràcia, o en altres paraules, icones del Déu vivent, com molts ho anomenen.