El francès o francésFrancés en pronúncia occidental i francès en pronúncia oriental. Per a més informació, consulteu: el Llibre d'estil ( o () és una llengua romànica occidental també coneguda com a llengua d'oïl -encara que no ho és, només és una llengua que prové de la llengua d'oïl- (per la manera de dir el mot «sí», i en oposició a l'occità, que empra «òc»).
Es va originar a l'àrea de París i es va estendre per tot França, imposada primer com a llengua de la reialesa. La República Francesa en va fer un element d'homogeneïtzació social i cultural en detriment de les altres llengües de l'Estat francès (occità, bretó, basc, català, alsacià, cors, etc.) i les altres llengües d'oïl (altres variants lingüístiques emparentades amb el mateix francès: picard, való, normand, gal·ló, etc.).
Amb el colonialisme, el seu ús es va estendre arreu del món, sobretot a l'Àfrica i en alguns punts d'Amèrica (fonamentalment Louisiana i el Quebec) i Oceania, on encara es conserva, i d'Àsia, on el seu ús com a llengua colonial és en reculada.
A Europa, gaudeix de reconeixement oficial, a més de França, a Bèlgica (Valònia i Brussel·les), a Suïssa (cantons occidentals), a Itàlia (Vall d'Aosta), a Luxemburg i a Mònaco.
Es calcula que parlen francès uns 80 milions de persones al món com a llengua materna, i uns 220 milions en total si s'hi inclouen els que el parlen com a segona llengua.
Història de la llengua miniatura|El francès dins França. miniatura|Mapa de les principals varietats històriques de llengües d'oïl. Orígens El territori que avui és França va començar a ser poblat pels gals al voltant del , els quals parlaven llengües celtes que no posseïen escriptura. Cap al sud-oest, els aquitans parlaven probablement una llengua precursora del basc, però desconeixien l'escriptura. A la zona de Massilia (l'actual Marsella) els habitants de les colònies gregues parlaven i escrivien en aquest idioma, però no el van difondre més enllà de les seves colònies.
Tots aquests idiomes i altres parlats en l'antiga Gàl·lia segurament anaren desapareixent amb la colonització romana i la progressiva implantació del llatí. Amb el declivi de l'Imperi Romà, una sèrie de pobles d'origen germànic van arribar a la Gàl·lia romana. Entre ells, dos es van establir de manera més consolidada: els francs al nord i els visigots al sud, amb el riu Loira com a frontera. Tot i que tots dos pobles parlaven les seves pròpies llengües, aviat van adoptar el llatí parlat per la població. No obstant això, l'idioma parlat pels francs està en l'origen del neerlandès que és un idioma germànic parlat avui en dia en les seves diferents varietats en els Països Baixos, en part de Bèlgica i al nord de França.
Durant molt de temps, l'idioma parlat al nord de la Gàl·lia (en realitat ja França) és un llatí més o menys evolucionat, amb grans influències, fonamentalment fonètiques de l'idioma germànic parlat pels francs. Al sud, l'evolució és diferent, i per això a poc a poc es van diferenciant dues llengües amb una frontera que en principi es marcarà en el riu Loira, tot i que al llarg de la història s'anirà desplaçant cada vegada més cap al sud es parlava a la zona nord i la llengua d'oc al sud. La línia de separació anava del Massís Central a la desembocadura del riu Loira a Nantes.
Naixement del francès De qualsevol manera, no és pas simple d'establir el moment en què el llatí vulgar es transforma en francès o occità, però aquest moment cal situar-lo entre els segles VI i IX. A partir del ja es té testimoniatges que la llengua parlada en el territori de l'actual França és diferent del llatí i del germànic. El document fonamental és el dels Juraments d'Estrasburg (842), que es considera el text més antic escrit en protoromanç, en els quals les diferents tropes dels nets de Carlemany, Lotari, Carles el Calb i Lluís el Germànic juren respecte a la divisió que es produeix després de la mort de Lluís I el Pietós i que està marcada pel Tractat de Verdun, i es veuen obligats a fer-ho tant en llatí, com en germànic i en un idioma romanç, a cavall entre el llatí i el francès o l'occità (podria ésser una koine escrita, circumstancial o no). A França, els dos grans dialectes romanços abans esmentats passaran a ser coneguts amb els noms de langue d'oc i langue d'oïl (en funció de la manera que es deia «sí»). El francès actual és hereu d'aquest últim.
Poc temps després comença a aparèixer una literatura escrita per clergues en aquest nou idioma, amb l'aparició dels primers textos literaris (el primer és la Seqüència de Santa Eulàlia), entre els quals destaca la Cançó de Rotllan, l'idioma romanç va anar consolidant-se i diferenciant-se cada vegada més del llatí. A poc a poc es va transformar d'idioma declinat a llengua aïllant, en el qual l'ús de preposicions i l'ordre de les paraules en l'oració reemplacen el sistema de casos.
Francès antic
El que es coneix com a francès antic es va anar consolidant a partir del , i encara que avui s'estudiï tot el que es parlava al nord del Loira com si es tractés d'una sola llengua, en realitat es tractava de dialectes amb elements comuns.
La influència germànica en l'idioma va obligar a usar en el llenguatge escrit alguns dígrafs per a reproduir alguns dels sons que s'utilitzaven, però que no havien existit en llatí vulgar. Així, la nasalització, un dels elements fonètics més característics de la influència germànica en el francès es va marcant en l'escriptura per l'ús de la 'n' en posició final de síl·laba. L'evolució fonètica de la 'o' llatina cap al so que actualment té en francès va obligar així mateix a utilitzar el dígraf 'ou' per reproduir el so original d'aquesta lletra en llatí.
Aquí davall es presenten algunes evolucions fonètiques per segles que donen una idea del ritme dels principals canvis fonètics ocorreguts:Th. Revol, 2005, p. 75-84 {|class=wikitable style=text-align:center; |- ! rowspan=2|Llatí ! rowspan=2|Proto-romanç ! colspan=2| francès antic ! francés mitjà ! colspan=2| francès moderns |- ! !! segle XII ! !! !! segle XXI |- | PĔDE-'peu' || *'pɛde || /pieð/ || /pieθ/ pied || /pie/ || /pie/ || /pie/ pied |- | MATŪRU-'madur' || *ma'turo || /ma'ðyr/ || /mə'yr/ meür || /myr/ || /myʀ/ || /myʀ/ mûr |- | SCŪTU-'escut' || *(i)s'kuto || /es'kyð(o)/ || /es'ky/ escu || /e'ky/ || /e'ky/ || /e'ky/ écu |- | SÆTA-'fletxa/sageta>seda' || *'sɛta || /seiðə/ || /seiə/ seie || /soiə/ || /swɛə/ || /swa/ soie |- | FŒMINA-'dona' || *'femina || /femnə/ || /femmə/ femme || /fãmə/ || /fam(ə)/ || /fam/ femme |- | HŎMINE-'home' || *'omine || /omnə/ || /ommə/ homme || /õmə/ || /ɔm(ə)/ || /ɔm/ homme |- | BĔLLUS'bell, bonic' || *'bɛllos || /bɛłs/ || /bɛaus/ beaus || /be'au/ || /bio/ || /bo/ beau |- | HABĒRE'haver, tenir' || *a'bere || /a'veire/ || /a'voir/ avoir || /a'vwɛr/ || /a'vwɛʀ/ || /a'vwaʀ/ avoir |- | IŪDICĀTU-'jutjat' || *ʤudi'kato || /ʤy'ʤieð(o)/ || /ʒy'ʒie/ jugié || /ʒy'ʒe/ || /ʒy'ʒe/ || /ʒy'ʒe/ jugé |- | CŎLLŌCĀRE'posar, tendir>ajaçar, ajeure, fer reposar, colgar, acotxar' || *kollo'kare || /koł'ʧier(e)/ || /ku'ʧier/ couchier || /ku'ʃie(r)/ || /ku'ʃe/ || /ku'ʃe/ coucher
Francès mitjà Aquesta llengua de transició entre el francès antic i el francès modern va romandre durant els segles XIV i XVI, caracteritzats per un gran desordre. El va estar marcat per la gran pesta i la Guerra dels Cent Anys, que va donar lloc a una gran desorganització de les institucions.
En aquest període el Livre des Merveilles du monde de Jean de Mandeville és important en el pla lingüístic. Aquest llibre, que explica el viatge a la Xina de l'autor, és un manuscrit del qual es van editar 250 exemplars en diferents llengües.
Al , Les Enseignemenz, llibre de receptes escrit entre 1304 i 1314, recomana
Francès modern: del a l'actualitat Nacionalització i internacionalització de la llengua francesa Al començament de la Revolució Francesa, s'estima que tan sols una quarta part de la població de França parlava francès, la resta parlava llengües regionals.
Al nord es troben les llengües d'oïl, al sud les llengües d'oc, formes regionals de l'occità, així com el bretó, el basc, el català, l'arpità, el flamenc i l'alsacià entre d'altres. La unificació del francès començada per Talleyrand i continuada per Jules Ferry va tenir com a objectiu crear una sola llengua francesa per a tot el territori francès. Si bé el francès es va imposar bastant ràpid en les regions on es parlaven dialectes d'oïl i el francoprovençal, es van utilitzar altres mètodes per eliminar el bretó, l'occità, el català, el basc, el cors, etc. (Com ara humiliacions físiques als alumnes joves).
En el seu informe de juny de 1794, Henri Grégoire va revelar que tan sols es parlava «exclusivament» francès a «uns quinze departaments» (de 83). A ell li semblava paradoxal, i gairebé insuportable, el fet constatar que menys de tres milions de francesos d'un total de 28 poguessin parlar la llengua nacional, mentre que aquesta era utilitzada i es trobava unificada «fins i tot al Canadà i als marges del Mississipi».
D'altra banda, el francès era àmpliament parlat en totes les corts europees.
L'abandonament dels patuesos regionals A la fi del si bé el francès estàndard dominava l'esfera pública en l'ús quotidià, particularment al sud i l'est del país, s'empraven molt habitualment les llengües romàniques locals (occità i francoprovençal). Aquestes varietats regionals, van ser denominades despectivament patuès i socialment van ser considerades inferiors i mancades de prestigi per raons socials, això va portar al seu abandó progressiu al llarg del .
El 1890, en algunes comunitats del centre de França com Saint-Thurin o Celles-sur-Durolle, l'ús de la llengua regional oscil·lava entre el 90% i el 100% de la població. En els anys 1950 l'ús hi hauria caigut cap al 50% tot i que entre el 70 i el 80% dels seus habitants entenien encara la llengua regional. La següent generació va abandonar massivament l'ús de la llengua regional i cap al 1965 l'ús havia caigut per sota del 10% (tot i que la comprensió del vernacular local va seguir sent alta).
El 1990 el Consell Superior de la Llengua Francesa va emetre unes recomanacions per a reformar la llengua francesa. L'Acadèmia Francesa afirmà que les recomanacions eren tan vàlides com les formes anteriors a aquestes recomanacions. El Ministeri d'Educació Nacional de França el 2007 publicà un document demanant als professors de primària que ensenyaren la llengua amb les recomanacions aquestes.
Fonètica Fonologia La pronunciació francesa segueix regles estrictes basades en l'ortografia, però l'ortografia francesa sovint es basa més en la història que en la fonologia. Les regles de pronunciació varien entre dialectes, però les regles estàndard són:
consonants finals: consonants individuals finals, en particular s, x, z, t, d, n, p i g són normalment mudes. (Una consonant es considera "final" quan cap vocal la segueix encara que la segueixin una o més consonants.) les lletres finals f, k, q, and l, no obstant això, habitualment es pronuncien. La c final de vegades es pronuncia com a bac, sac, roc, però també pot ser muda com a blanc o estomac. La r habitualment és muda quan és precedida per una e en un mot de dues o més síl·labes, però es pronuncia en alguns mots (hiver, super, cancer, etc.).