miniatura|Wikipe-tan Lanime (en japonès アニメ) és el terme que agrupa els dibuixos animats de procedència japonesa.Definició d'anime a Termcat No obstant això, al Japó es fa servir la paraula anime per a referir-se a l'animació en general, sense importar-ne l'estil o l'origen.
L'anime és un mitjà de gran expansió al Japó, sent al mateix temps un producte d'entreteniment comercial i cultural, cosa que l'ha convertit en un fenomen de masses internacional amb una gran influència en el món de l'animació i el cinema. Malgrat que sovint es classifica com a gènere, hi ha anime dirigit a tots tipus de públic: des de nens, adolescents, adults, fins a especialitzacions de classificació existents per al manga (còmic japonès), amb històries dissenyades per a grups demogràfics tan específics com ara treballadors, mestresses de casa, estudiants, etc. Per tant, l'anime pot tractar temes i ser de gèneres tan diversos com l'amor, les aventures, la ciència-ficció, els contes infantils, la literatura, els esports, el terror, la fantasia, la comèdia i molts altres, tot i que generalment es caracteritza per tenir trames complexes.
Encara que el gran gruix de l'anime que es produeix anualment al Japó té el format de sèrie de televisió, també es publica en forma de curtmetratges, llargmetratges i anuncis. Les sèries d'anime sovint es divideixen per temporades, les quals coincideixen amb les estacions de l'any (hivern, primavera, estiu i hivern) i contenen una mitjana de 12 o 13 episodis. Aquestes sèries es poden distribuir en diferents mitjans, com ara per televisió, DVD, Blu-ray o a plataformes d'internet.
Paral·lelament a l'anime, al Japó es desenvolupa el món del manga. Entre el manga i l'anime sol haver-hi molta interacció, ja que els mangues que tenen èxit són posteriorment adaptats en anime. A banda d'això, una part important de les sèries d'animació japoneses també són adaptacions de novel·les lleugeres o videojocs.
Terminologia El terme anime prové de l'abreviació de la transcripció japonesa de la paraula anglesa «animation» (アニメーション, animēshon). En els seus inicis, al voltant de 1907, l'animació japonesa va rebre el nom de senga eiga (literalment 'pel·lícules de línies dibuixades'), més tard es va conèixer amb el terme dōga ('imatges en moviment') i, finalment, sobre el 1960 es va passar a dir animēshon. D'aquí es va escurçar a l'actual «anime».
En el món anglosaxó i també a escala internacional, a l'anime se'l va conèixer durant les dècades de 1970 i de 1980 per «Japanimation», però aquest terme va caure en desús a mitjans dels anys vuitanta i finalment va ser substituït per anime.
Als Països Catalans, l'animació japonesa ha rebut tradicionalment el nom de «manga». Aquest mot es va popularitzar durant la dècada de 1990 i es va veure reflectit en el sector audiovisual amb distribuïdores com Manga Films o programes de televisió, com l'espai Manga! de Televisió de Catalunya. Amb el pas dels anys i l'entrada al nou mil·lenni, la forma anime va començar a tenir més arrelament i s'ha acabat diferenciant de la paraula manga, la qual actualment es fa servir per referir-se específicament al còmic japonès.
En català, anime és un substantiu comptable. Comunament, pot tenir la funció de nom (Avui s'han estrenat dos animes nous a TV3) o de complement del nom (Akira és una pel·lícula d'anime).
Història de l'anime miniatura|esquerra|La batalla del mico i el cranc: fet per Seitaro Kitayama el 1917.
Els inicis L'animació japonesa neix a principis del , amb una sèrie de curtmetratges similars als que es feien a altres països com França, Alemanya, els Estats Units i Rússia. Katsudō Shashin ('fotos en moviment' o 'pel·lícula') és el títol del que es considera la primera animació japonesa. Tracta d'un nen mariner, és anònima i es creu que data de l'any 1907. La companyia Tennenshoku Katsudō Shashin (Tenkatsu) va ser la primera a produir i projectar diverses pel·lícules a partir de 1917, i la que va donar lloc a obres en què van participar Oten Shimokawa, Seitaro Kitayama i Jun'ichi Kōuchi, els anomenats «pares de l'anime».
Durant la dècada de 1930, l'animació japonesa va esdevenir un format alternatiu a les pel·lícules d'imatge real. Però a causa de la competència de productores estrangeres, com Disney, molts animadors van continuar fent animacions amb retalls, en comptes de cel·luloide per abaratir-ne els costos. El primer curt animat amb so és Chikara to Onna no Yo no Naka ('Dins del món del poder i les dones'), publicat el 1933, i el primer llargmetratge amb àudio i diàleg es titula Momotarō, Umi no Shinpei ('Momotaro, el guerrer diví dels mars'), el qual va gaudir d'ampli pressupost al tractar-se d'un film propagandístic que finança l'armada el 1945.
miniatura|Momotarō, Umi no Shinpei ('Momotaro, el guerrer diví dels mars'): és el primer llargmetratge d'anime amb àudio i veu, realitzat el 1945.Durant els anys 50, l'animació va proliferar en forma d'anuncis de televisió. És també en aquesta època que s'emet per televisió el que es considera la primera sèrie d'animació, Manga News (o Manga Shock), el 1957, i la primera animació en color de 9 minuts de durada, Mogura no Abanchūru ('L'aventura d'en talp'), el 1958. NHK també emet per televisió el 1960 el curt animat Mitsu no Hanashi ('Les tres històries'), una compilació de tres curts amb una durada total de 30 minuts, i Fuji TV la primera sèrie de curts animats, Instant History (també coneguda com a Otogi Manga Calendar), que s'emet cada dia de la setmana el 1961.
L'anime modern L'any 1963, Osamu Tezuka, conegut com a «Déu del Manga», va adaptar el seu manga Astro Boy (Tetsuwan Atomu) en sèrie de televisió. Es tracta del primer anime que es va emetre en format de sèrie setmanal en capítols de 20 minuts. La repercussió dAstro Boy va influir en la indústria de l'animació japonesa durant els següents 10 anys i va ser el primer anime que es va estendre fora de les fronteres del Japó i va arribar a televisions de països d'occident, com els Estats Units i la Gran Bretanya.
Durant la dècada de 1970, el mercat japonès va viure una sacsejada, amb estudis d'animació com Toei reduint la seva plantilla i Mushi Production fent fallida. A conseqüència d'això, van aparèixer estudis com Madhouse i Sunrise i molts animadors joves van tenir l'oportunitat d'experimentar i dirigir nous projectes d'animació. Aquesta època també és coneguda per l'anime de gènere de robots gegants (conegut com a «meca» a occident), i de donar llum a sèries com Mazinger Z, Uchū Senkan Yamato, Conan, el nen del futur, Galaxy Express 999, Doraemon, El Capità Harlock o Mobile Suit Gundam, a més d'animes per a un públic femení com Heidi, Candy Candy o La Rosa de Versalles.
L'economia de bombolla dels anys vuitanta va impulsar una nova era de pel·lícules d'anime d'alt pressupost i experimentals, com ara Nausicaä de la Vall del Vent (1984), Royal Space Force: The Wings of Honnêamise (1987) i Akira (1988).
Els títols d'anime experimental van continuar a cridar l'atenció als anys noranta, ja que Neon Genesis Evangelion (1995), Ghost in the Shell (1995) i Cowboy Bebop (1998) van obtenir popularitat internacional. Durant aquest període, l'anime va començar a atraure un major interès als països occidentals; altres èxits internacionals inclouen Sailor Moon i Bola de Drac Z, ambdues doblades a més d'una dotzena d'idiomes a tot el món. El 2003, El viatge de Chihiro, una pel·lícula del Studio Ghibli dirigida per Hayao Miyazaki, va guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació als premis de 2002. Més tard es va convertir en la pel·lícula d'anime més taquillera, recaptant més de 355 milions de dòlars a tot el món. Des de la dècada del 2000, un nombre creixent d'obres d'anime han estat adaptacions de novel·les lleugeres i novel·les visuals; exemples d'èxit inclouen Suzumiya Haruhi no Yūutsu i Fate/stay night (ambdues de 2006). Els guardians de la nit: El tren infinit es va convertir en la pel·lícula japonesa més taquillera i una de les pel·lícules més taquilleres del món del 2020. També es va convertir en la pel·lícula amb la recaptació més ràpida de la història del cinema japonès, amb 10.000 milions de iens en 10 dies. Va superar l'anterior posseïdor del rècord, El viatge de Chihiro, que va trigar 25 dies a recaptar la mateixa quantitat.
El 2022, Shingeki no Kyojin va guanyar el premi a la "Sèrie de televisió més demandada del món 2021" als Premis Global TV Demand. Attack on Titan es va convertir en la primera sèrie en una llengua no anglesa en guanyar el títol de la sèrie de televisió més demandada del món. El 2024, «Jujutsu Kaisen» va batre el Rècord Guinness del «Programa de televisió d'animació més demandat» amb una qualificació de demanda global 71,2 vegades superior a la del programa de televisió mitjà, anteriorment en mans de Shingeki no Kyojin.
Producció Dins de la varietat d'estil i qualitat que poden tenir les sèries i pel·lícules, l'anime fa servir en la seva preparació i execució tècniques d'animació tradicionals i recursos narratius i cinematogràfics que el doten d'un estil únic però homogeni. El procés creatiu inclou l'elaboració de guions, disseny de personatges, guions il·lustrats, animació 2D i 3D, enregistrament de veus i producció de música.
Animació L'anime s'ha caracteritzat històricament per fer ús de tècniques danimació limitada que l'han diferenciat d'altres escoles de dibuixos animats occidentals, com ara Disney, les quals s'han centrat a representar un tipus de moviment més realista. El perfeccionament d'aquest estil, que es defineix per utilitzar la menor quantitat de quadres d'animació per segon com sigui possible, ha fet que l'anime desenvolupi un llenguatge visual molt proper al del cinema i posi major èmfasi en la narració amb plans estàtics, plans detall, angles extrems i moviments de càmera.
A més d'això, aquesta limitació en l'animació ha generat un tipus d'animació que s'ha apartat del realisme i que expressa el moviment de personatges amb posicions més extremes i energètiques, fent ús principalment de fotogrames clau i no tants de fotogrames intermedis. Un dels animadors moderns més influents d'aquest tipus d'animació ha estat Yoshinori Kanada, qui ha inspirat animadors com Hiroyuki Imaishi, Masahito Yamashita, Akira Amemiya i Masami Obari.
D'altra banda, l'estalvi de dibuixos en escenes més estàtiques ha permès a les produccions d'anime amb un pressupost limitat invertir més temps i diners en escenes d'acció on el moviment és el més important. Aquesta tècnica d'animació japonesa ha rebut a occident el nom de sakuga, i ha obert les portes a animadors de renom que s'han especialitzat en aquest tipus d'animació més fluïda.
D'entre les tècniques d'animació més influents de l'anime es troben, per exemple, els moviments de càmera anomenats «Itano circus», un tipus d'escena popularitzada per l'animador Ichiro Itano en què els combats aeris amb míssils estan representats d'una manera extremadament acrobàtica. Una altra tècnica són els quadres d'impacte, fotogrames que s'intercalen ràpidament en un tall d'animació per donar contrast i força a un cop, i que va perfilar Masami Obari.
Guió i guió il·lustrat
miniatura|Exemple de model de personatge.