miniatura|Bicicleta de viatge. miniatura|Bicicleta dels EUA de 1896, amb part del quadre de bambú. La bicicleta és un vehicle de propulsió humana que es mou gràcies a la força que es transmet a dues rodes alineades. El ciclista fa una força sobre els pedals que es transmet al pinyó de la roda de darrere mitjançant una cadena circular. La roda anterior és la roda directriu. Les modalitats esportives que es poden practicar amb aquest vehicle s'anomenen ciclisme.
Les bicicletes modernes són fetes generalment de ferro, alumini, fibra de carboni, de bambú o de rotang. Inspirats en la bicicleta, van néixer el monocicle, amb una sola roda i usat en acrobàcies, i el tricicle, una versió amb tres rodes d'ús, sobretot, infantil.
El seu disseny i configuració bàsica han canviat poc des del primer model de transmissió amb cadena, desenvolupat al voltant de l'any 1885.
Introduïda al a Europa, va tenir un impacte considerable en la història, tant en la cultura com en la indústria. Actualment, hi ha al voltant d'uns mil milions de bicicletes, ja sigui com a mitjà de transport principal o com a vehicle d'oci, i una gran part d'aquestes són a la Xina.
És un mitjà de transport saludable, ecològic, sostenible i molt econòmic, tant per a traslladar-se per ciutat com per zones rurals. És un dels principals mitjans de transport en països com: Suïssa, els Països Baixos, Alemanya, algunes zones de Polònia i als Països Escandinaus. A l'Àsia, especialment a la Xina i l'Índia, és el principal mitjà de transport.
Història Els avantpassats de la bicicleta es remunten bastant enrere en la història. Ja entre els egipcis, trobem una màquina de dues rodes unides per una barra. També a la Xina s'ha trobat una màquina molt similar de gran antiguitat. Les rodes d'aquests enginys es feien de bambú.
Tanmateix, la seva veritable història comença a París l'any 1790, moment en què el comte de Sivrac inventa el celerífer, que també es diu cavall de rodes. Consisteix en un llistó de fusta, acabat en un cap de lleó, de drac o de cérvol, i muntat sobre dues rodes. No té cap articulació i, per a les maniobres, cal posar un peu a terra; aquesta mateixa rigidesa feia que totes les variacions del terreny en repercutissin en el cos de la muntura.
Posteriorment, en 1813, aquest celerífer va sofrir una gran metamorfosi, gràcies al fet que el baró Karl Drais d'Alemanya va inventar el vehicle d'una sola via, que va anomenar màquina errant, precursora de la bicicleta i la motocicleta. Drais de Sauerbronn va començar per introduir-hi uns ressorts sota el selló i, després, va crear-ne el manillar. Aquesta màquina errant consistia en una mena de carretó de dues rodes, col·locades una darrere de l'altra. La persona es mantenia asseguda sobre una petita muntura, col·locada al centre d'un petit marc de fusta. Per moure's, empenyia alternativament amb el peu esquerre i el dret cap endavant, de forma semblant al moviment d'un patinador. Amb aquest impuls, el vehicle adquiria una velocitat gairebé idèntica a la d'un cotxe. Els braços descansaven sobre un recolzabraços de ferro, i amb les mans sostenia una vara de fusta, unida a la roda davantera, que girava en la direcció cap a la qual volia anar el conductor.
Aquest invent es basava en la idea que una persona caminant desaprofita molta força per haver de desplaçar-ne el pes de manera alternada d'un peu a l'altre. Drais von Sauerbronn va aconseguir crear aquest senzill vehicle, que va permetre a les persones evitar aquest treball. Aquesta màquina, denominada draisina en honor del seu inventor, va evolucionar ràpidament.
La construcció de la primera bicicleta amb pedals s'atribueix a Macmillán Kirkpatrick, l'any 1839. Macmillán mai no va patentar l'invent, que posteriorment va ser copiat l'any 1846 per Gavin Dalzell de Lesmahagow, qui el va difondre tan àmpliament que va ser considerat, durant cinquanta anys, l'inventor de la bicicleta. Una còpia de la bicicleta de Macmillán s'exhibeix al Museu de Ciències de Londres, Anglaterra. Prop del 1890, l'anglès Dunlop (aficionat al ciclisme i creador de l'empresa homònima) va inventar una cambra de tela i cautxú, que s'inflava amb aire i se'n col·locava a la llanda. Per evitar punxades, Dunlop va inventar, a més, una coberta també de cautxú. Aquests invents de Dunlop gairebé no han sofert cap variació des de la seva invenció.
miniatura|center|500px|1: Velocípede de Karl von Drais (Alemanya). 2: Velocípede de Thomas McCall (Escòcia). 3: Bicicleta de pedals, de Pierre Michaux (França). 4: Bicicleta de roda alta, de James Starley (Anglaterra). 5: Bicicleta segura, de John Kemp Starley (Anglaterra). 6: Bicicleta de carreres (Estats Units). 7: Bicicleta tot terreny (Estats Units).
Usos Des del principi i encara hui, les bicicletes han estat i s'utilitzen per a molts usos. De manera utilitària, les bicicletes s'utilitzen per al transport, el desplaçament en bicicleta i el ciclisme urbà. Es pot utilitzar com a "cavall de treball", utilitzat per transportistes de correu, transport de paramèdics, policia en bicicleta, missatgers en bicicleta i serveis generals de lliurament. Els usos militars de la bicicleta inclouen comunicacions, reconeixement, moviment de tropes, subministrament de provisions i patrulla.
La bicicleta també s'utilitza per a usos recreatius, com ara el cicloturisme, la bicicleta de muntanya, el fitness físic i per jugar. El ciclisme de competició inclou curses de carretera, competicions BMX, curses en pista, critèrium, curses de corrons, proves cicloesportives i contrarellotges. Els principals esdeveniments professionals de diverses etapes són el Giro d'Itàlia, el Tour de França, la Volta a Espanya, el Tour de Pologne i la Volta a Portugal.
Les bicicletes es poden utilitzar per a entreteniment i esbarjo, com ara fent passejades en bici, ciclisme artístic i freestyle BMX.
Tipus de bicicletes segons la seva estructura La bicicleta plegable: permet plegar la bicicleta en un o diversos punts, i disminueix, així, el volum que ocupa. Aquest tipus de bicicleta està dissenyada perquè, quan aquesta no estigui en ús, pugui adquirir una forma que ocupi menys espai, sigui per tal d'emmagatzemar-la o per transportar-la. El fet de poder doblegar-la fa que sigui més fàcil de transportar i desar. Gràcies a això, es pot tenir a casa o a la feina, es pot combinar el seu ús amb el transport públic o es pot endur en autocaravana, en vaixell o en avió, amb més facilitat que una bicicleta tradicional. Cada novetat tecnològica en el món de les bicicletes ja ha estat provada, pel cap baix, fa cent anys i, com a prova, tenim el velocípede, que existia en una forma així durant els anys 1880: se'n podia desmuntar la roda gran i plegar el quadre per allotjar la bicicleta en una bossa específica. La bicicleta tot terreny: està destinada a l'àmbit esportiu en terrenys salvatges, per la qual cosa la resistència de les seves parts és un punt principal i també ho és la protecció de les seves parts del llot i la terra. Té diverses relacions de transmissió per a adaptar el pedaleig a les condicions del terreny. Esports practicats amb aquesta són el cross-country, l'enduro, el freeride i el descens. Bicicleta de carreres: les carreres de bicicletes professionals són un dels esports més durs del món. La bicicleta de carreres, comunament coneguda com a bicicleta de carretera, està dissenyada per a la velocitat: batalla curta, angles de seient i frontals molt verticals, eix pedaler alt, molt poca curvatura de la forquilla, perquè la lleugeresa hi és important. Així mateix, el mànec té dissenys particulars segons el tipus de competició perquè el ciclista adopti posicions aerodinàmiques. Bicicleta de gravel: són bicicletes versàtils dissenyades per circular per camins de grava, les pistes forestals i camins irregulars. Poden adaptar-se a aquestes condicions gràcies a les cobertes lleugerament més amples i el seu estil esportiu, resistents per a les pistes de grava i prou ràpides per a la carretera. Distància entre els eixos una mica més llarga en comparació amb les bicicletes de carretera, en general amb frens de disc i sovint amb cobertes d'un perfil mínim entre els 32 mm i els 45 mm d'amplada amb una posició de seient menys agressiva i un pedaler més baix per a més seguretat. El BMX (bicicròs): és una versió del motocròs sobre bicicleta. Aquestes són de mida més petita que les normals (les rodes tenen un diàmetre de 20 polzades), cosa que en permet major acceleració i control. N'hi ha dues modalitats: carrera i estil lliure. Té l'origen a Califòrnia (Estats Units), als anys 70 i els primers Campionats del Món es disputaren el 1993. El tàndem: és un tipus de bicicleta en què pot pedalejar més d'una persona. El ciclista que va davant és qui controla la direcció i les marxes del tàndem. Els altres ciclistes es limiten a pedalar conjuntament. N'hi ha per a diferent nombre de persones, encara que la més comuna és per a dues persones. El tricicle (o quadricicle): el tricicle és una bicicleta de tres rodes, especialment indicada per a aquelles persones que tinguin problemes de coordinació i/o equilibri. Igual que la bicicleta genèrica, es propulsa amb els peus i es dirigeix amb els braços. Segons els models, tenen molts accessoris que s'adapten a les necessitats específiques de l'usuari: sistemes de control de tronc, manillars especials, manillar suplementari perquè, en cas necessari, l'acompanyant pugui ajudar a dirigir el tricicle, etc. Les bicicletes per a discapacitats: n'hi ha de diversos tipus segons la discapacitat de l'usuari: handbikes per a gent amb discapacitat a les cames, tàndems per a cecs, tricicles per a discapacitats amb problemes de coordinació i equilibri, quadricicles per a discapacitats psíquics. La bicicleta reclinada (o recumbent, en anglès): és un tipus de bicicleta molt baixa, en què el ciclista adopta una posició més còmoda, però també més aerodinàmica. Per això, en terreny pla o favorable, és més veloç que la bicicleta clàssica, i s'hi pedala amb el cos quasi en posició horitzontal respecte del terra. La roda davantera sol ser molt més petita que la part del darrere. El seu cost és molt elevat perquè s'acostumen a fer per encàrrec a mida del ciclista. En alguns casos, està coberta per un carenat que sol ser de fibra de vidre. La bicicleta estàtica (o per a exercicis): és una màquina d'exercicis, amb un disc que s'acciona mitjançant uns pedals i amb un sistema de fricció, la força del qual es pot regular per simular pendents. Habitualment, disposa d'un mesurador de velocitat i un de quilometratge. Els més sofisticats tenen comptador de pulsacions i fan càlculs estimatius de les calories gastades durant l'exercici, a més a més de registrar les dades en una memòria.
Parts de la bicicleta Als primers anys, en la construcció de bicicletes es feien servir tecnologies preexistents. Últimament, però, la tecnologia de les bicicletes ha col·laborat a la innovació amb idees, tant en àrees antigues com de noves. miniatura|450px|Diagrama d'una bicicleta.
Quadre
La gran majoria de les bicicletes d'avui dia tenen un quadre amb seient vertical que s'assembla molt al de les primeres bicicletes de cadena. Aquestes bicicletes verticals gairebé sempre presenten el quadre de diamant, una estructura de gelosia que consta de dos triangles: el triangle del davant i el del darrere. El triangle del davant consta del quadre horitzontal, el quadre vertical i el quadre inferior. El quadre horitzontal conté la pipa de direcció, el conjunt de coixinets que fa que la forquilla giri suaument per conduir. El quadre vertical connecta el quadre horitzontal amb la tija del selló a la part del damunt, i el quadre inferior connecta el quadre horitzontal amb el pedaler. El triangle del darrere consta del quadre vertical i un parell de tirants i de beines. Les beines són paral·leles a la cadena, i connecten el pedaler a l'eix del darrere. Els tirants connecten la part superior del quadre vertical a l'eix del darrere.