L'Aprestadora Espanyola era una fàbrica del barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat, que ha donat nom a un carrer de la ciutat, antiga carretera del Mig i camí de la Barca del Prat.
Història i descripció Prat dels Maons El 1800, Pere Jaume Fraginals i Pere Fàbregas i Casafont, en nom de la raó social Antoni Marimon i Cia (els altres socis de la qual eren Eulàlia Marimon, esposa de Pere Fàbregas, i Josep Fuster i Bosch), adquiriren als síndics dels creditors del fabricant d'indianes Anton Ruiz un prat d'indianes per 5.000 lliures.AHPB, notari Josep Clos i Trias, manual 1.169/3, f. 40-55, 24-01-1800. El 1807, van ampliar la propietat amb l'adquisició en emfiteusi d'una altra peça de terra a Antoni de Pedrals i de Borràs.AHPB, notari Ramon Constansó, 26-10-1807.
Entre 1844 i 1846, Josep Sellés i Arumí va adquirir les instal·lacions als hereus dels antics socis,AHPB, notaris Magí Soler i Gelada, 22-08-1844 i 12-09-1844; notari Josep Marzola i Prats, 02-05-1846 i 21-03-1846. i entre aquest any i 1849 hi va fer construir una fàbrica de blanqueig, que fou arrendada a Josep Poch i Badal, associat amb Joan Prats i Vicenç Cuyàs sota la raó Josep Poch i Cia.AHPB, notari Josep Maria Marzola, 19-12-1846. El 1849, Sellés va ampliar la propietat amb l'adquisició d'una parcel·la de la finca de la Torre Llampada a Gaietà de Cortada i d'Amat, baró de Maldà i Maldanell,AHPB, notari Josep Maria Marzola, 26-07-1849. i el 1852, els socis de Josep Poch van deixar la societat, quedant aquest com a únic llogater de la fàbrica.AHPB, notari Ferran Ferran i Sobregués, manual 1.312/08, f. 43v-46v, 25-01-1852.
L'Aprestadora Espanyola A finals del 1853, la fàbrica i la maquinària foren adquirits per la societat anònima L'Aprestadora Espanyola,AHPB, notari Ferran Ferran i Sobregués, manual 1.312/11, f. 277-290, 16-11-1853; notari Montserrat Corominas, manual 1.308/7, f. 368-372, 03-12-1853; f. 403-404, 15-12-1853. autoritzada per Reial Decret de 28 de setembre d'aquell any, amb un capital de 6 milions de rals, distribuït en 6.000 accions de 2.000 rals cadascuna. El gerent era Agustí Feliu i Miralles, que tenia llogada la casa-fàbrica d'Andreu Balius al carrer de la Riereta de Barcelona. La fàbrica de l'Hospitalet va ser inaugurada el 17 de juliol del 1856, i tenia dues màquines de vapor de 50 CV cadascuna, ampliades l'any següent, a quatre amb un total de 140 CV. Tenien estenedors a l'aire lliure i coberts i assecadors de les teles amb vapor. L'enllumenat era per gas, proporcionat per la Catalana, i al voltant del 1861 donava feina a 300 treballadors, essent la principal del ram a Barcelona.
L'anomenada «fam de cotó», ocasionada per la Guerra de Secessió americana, va perjudicar l'empresa, i el 1867, la junta d'accionistes modificà els estatuts per a preveure la possible dissolució de la societat, la qual es va acordar formalment el 1869. Al final d'aquest any, la subhasta dels terrenys, edificis i maquinària (incloses dues màquines de vapor de 40 CV cadascuna) havia quedat deserta per dues vegades, i van decidir vendre per separat els edificis i la maquinària. Finalment, el 1871 els primers foren venuts a Martí Rodés i Planas i la societat Marquès, Caralt i Cia (representada per Pelegrí Marquès i Riba) per 37.000 duros.AHPB, notari Josep Maria Prats i Ràfols, manual 1.371/8, f. 992-999v, 09-08-1871.
Fàbrica de Martí Rodés El 1855, es va constituir la societat Martí Rodés i Cia per a fabricar filats i teixits de cotó amb telers mecànics, dirigida pel fabricant Martí Rodés i PlanasAHPB, notari Ramon Torras i Golorons, 28-08-1855. i establerta inicialment a la casa-fàbrica Estruch del carrer de la Reina Amàlia de Barcelona, però el 1858 van adquirir una altra fàbrica al carrer de les Carretes.AHPB, notari Manuel de Larratea, manual 1.302/13, f. 196v-221, 23-04-1858. A l'Hospitalet, Martí Rodés establí una fàbrica de filats i teixits de cotó, que a la seva mort el febrer del 1882 va passar a ser administrada pel seu cunyat Josep Clarella, ja que la seva filla i hereva Àngela era menor d'edat. L'1 d'octubre d'aquell any va ser arrasada per un incendi i fou reconstruïda, però el 7 de setembre del 1884 hi va explotar una caldera de blanqueig, amb el resultat d'un mort i dos ferits.
Caralt, Marquès i Cia El 1863, Pelegrí Marquès i Delmir de Caralt i Matheu van constituir la societat Marquès, Caralt i Cia, amb Pau Manich i Cabanellas com a soci comanditari. El 1869, li van comprar la seva participació amb pèrdues, i en el seu lloc s'hi incorporà Ignasi Sala i Tió, cunyat de Delmir de Caralt. El 1873, Caralt, Marquès i Cia establí a l'Hospitalet una fàbrica destinada a la filatura i teixidura de cànem, coneguda popularment com «El Cànem». El 1889 tenia 650 treballadors i transformaven més d'1 milió de kg de cànem anuals, i la bona marxa del negoci va fer que el 1892 ampliés les instal·lacions.
Pelegrí Marquès morí el febrer del 1905, i la societat canviaria la seva denominació per Caralt i Cia, formada per Delmir de Caralt, el seu fill Josep de Caralt i Sala (que els succeí a la seva mort el 1914) i Josep Sala i Ardiz, fill d'Ignasi Sala i Tió. El 1911 es va constituir la societat Agència de productes Caralt-Pérez i Cia, juntament amb un altre fabricant, Enric Pérez i Germà, per a comercialitzar els productes d'ambdues. Aquesta es va dissoldre el 1916 i es va constituir la nova Caralt, Pérez i Cia. Finalment, el 1919, Caralt i Cia es va fusionar amb Enric Pérez i Germà com a Filatures Caralt-Pérez SA. L'any següent, l'empresa va adquirir una fàbrica de jute a Errenteria, amb un salt d'aigua a Oiartzun.
miniatura|esquerra|Plànol de la zona (1926) on es pot llegir «Fca de hilados Queralt y C.ña»
El novembre del 1921, un incendi a la fàbrica de l'Hospitalet va provocar ferides a nou treballadors. El 1931 tenien maquinària per fer a sacs, fusos de filar cànem i cotó, a més d'instal·lacions d'aprest i blanqueig de teixits, amb una plantilla de 550 persones. El juliol del 1936, amb l'esclat de la Guerra Civil, la gestió de la fàbrica passà a mans d'un Comitè de Control, encara que la col·lectivització no fou regulada fins al gener de l'any següent. Aleshores, tenia 590 treballadors i ocupava una superfície de 23.200 m², amb un camp de conreu annex de 36.051 m². Un cop acabat el conflicte, fou recuperada pels antics propietaris i es va fer un homenatge als assassinats a mans de les patrulles de control: Josep de Caralt (conseller), Rossend Moncunill (enginyer), Joan de Déu Espinosa (administrador), Francesc Pallarès (bidell) i Domènec Oliva (cap de secció).
El 8 de juliol del 1969 es va produir un incendi a la secció de cardes, amb importants pèrdues materials. Després del tancament de la fàbrica, els terrenys foren ocupats pels blocs de pisos de Gran Via Center i el parc de l'Alhambra.
Referències
Vegeu també Casa-fàbrica Portell-Marimon Casa-fàbrica Manich Casa-fàbrica Saldas Fàbrica Godó i Trias Cal Soberano
Bibliografia
Aprestadora Categoria:Fàbriques tèxtils de Catalunya Categoria:Empreses de Barcelona desaparegudes