Teodoric Estrabó (en llatí: Theodoricus Strabo; m. 481) va ser líder militar ostrogot que va ser important en la política de l'Imperi Romà d'Orient durant els regnats dels emperadors Lleó I, el Traci (r. 457-474), Zenó (r. 474–475; 476–491) i Basilisc (r. 475-476). Fill de l'oficial Triari, apareix per primera vegada l'any 459, quan rebia subsidis dels romans. L'any 471, va entrar en conflicte amb l'imperi per a venjar l'assassinat de l'alà Àspar, amb qui tenia relacions familiars, i per les seves reivindicacions no ateses per Lleó I. El conflicte va durar fins al 473, quan Lleó I va cedir a les exigències de Estrabó, nomenant-ho mestre dels soldats i reconeixent-ho com governant independent dels gots de la Tràcia.
Amb la mort de Lleó I el gener del 474, Estrabó va ajudar el general Basilisc contra el recentment-nomenat emperador Zenó. Basilisc li va donar honors i el va confirmar com a mestre dels soldats en la presència, encara que aviat entraria en conflicte amb la figura imperial. El 479, tres anys després de la derrota de Basilisc i l'ascens de Zenó, Teodoric va enviar emissaris per a Constantinoble buscant la pau, no obstant això les seves propostes van ser rebutjades i ell va ser durament criticat i considerat enemic públic. Amb el fracàs de l'ambaixada, es va preparar per a guerra, no obstant això va ser aviat convençut a reprendre les negociacions, aconseguint rebre diversos beneficis de l'emperador.
El 479, va recolzar els rebels Procopi Antemi i Marcià, garantint-los refugi després de la seva derrota davant les tropes imperials, fet que va fer que Zenó revoqués el seu nomenament com a mestre dels soldats. Això va incita Estrabó a aliar-se amb Teodoric l'Amal (r. 474-526) i ambdós van començar a saquejar la Tràcia. L'any 481 va realitzar una invasió a Grècia, però moriria en el transcurs d'aquesta, al caure del seu cavall sobre una llança. Seria succeït en el comandament pel seu fill Recítac.
Biografia esquerra|miniatura|Sòlid de l'emperador Lleó I, el Traci (r. 457-474) Teodoric Estrabó era fill de Triari. Se sap que va tenir dos germans i que possiblement era nebot de l'esposa del general d'origen alà Àspar.Wolfram 1990, p. 32. Va tenir una esposa anomenada Sigilda i un fill anomenat Recítac.Martindale 1980, p. 1073. Era contemporani de Teodoric, un ostrogot de la Pannònia de la dinastia dels Amals fill del rei Teodomir (r. 465-474).Wolfram 1990, p. 32, 247f. És incert es posseïen algun parentiu.
Els autors de la Prosopografia de l'Imperi Romà Tardà neguen la possibilitat de parentiu entre ells, mentre Herwig Wolfram i altres autors suggereixen que pugui ser plausible per l'al·legació de Joan d'Antioquia de què Amal i Recítaco eren cosins.Rosen 2010, p. 57. Segons Wolfram, la llarga disputa entre Estrabó i l'Amal seria el motiu pel qual el primer no és mencionat com a membre de la dinastia.Wolfram 1990, p. 375.
Sota Lleó I esquerra|miniatura|Missal d'Ardabur en el qual apareixen Ardabur i el seu pare Àspar Al voltant del 459, Teodoric i els seus associats són esmentats per primera vegada pels emissaris enviats pel rei ostrogot Valamir (r. 447-465) a la cort de l'emperador de Lleó I (r. 457-474). Segons les fonts, mantenien relacions amistoses amb l'Imperi, possiblement com federats, rebent un subsidi anual dels romans, fet que va fer servir Valamir per iniciar una guerra.Wolfram 1990, p. 262. El 471, Teodoric era a la Tràcia com a governant dels ostrogots de la regió. Amb l'assassinat d'Àspar per ordres de Lleó I el mateix any, els partidaris del ministre assassinat van començar a provocar agitacions a la capital. Estrabó i Ostris van buscar venjar-ho, però van ser derrotats a les proximitats de Constantinoble pels excubitors dirigits per Zenó i Basilisc.Jones 2014, p. 90-91.
Després d'això, Estrabó va retornar el 473 a la Tràcia, on va agrupar un gran exèrcit, que els historiadors suggereixen ser format per prop de 10 mil soldats.Wolfram 1990, p. 269. Els seus seguidors ràpidament van créixer en nombre, i va ser aclamat rei.Wolfram 1990, p. 268. Amb la nova posició, va exigir ser reconegut per Lleó I com rei únic dels ostrogots, que tots els desertors li fossin lliurats, que el seu poble fos establert a la Tràcia, que l'herència institucional i material de Àspar llegada a ell li fos lliurada i que fos nomenat com a mestre dels soldats.Martindale 1980, p. 1073-1074.Wolfram 1990, p. 268-269. L'emperador es va negar a acceptar els termes, acceptant solament nomenar-ho mestre dels soldats, sempre i quan, jurés servir com aliat lleial. Per a pressionar Lleó a acceptar les seves condicions, Estrabó va desplaçar els seus soldats per les ciutats de la Via Egnàcia, enviant-ne una part a atacar Filipos (o Filipòpolis), mentre ell atacava i ocupava Arcadiòpolis.Martindale 1980, p. 1074.
Quan els gots es van quedar sense recursos, Teodoric va signar la pau amb Lleó. Es va acordar que els romans pagarien prop de 907 quilos d'or, reconeixerien la independència de Estrabó i li seria concedit el càrrec de mestre dels soldats praesentialis.Heather 2014, p. 34. Va al·legar ser capaç de lluitar contra qualsevol en aquesta posició, excepte els vàndals, tal vegada en respecte a la bona relació entre ells i Àspar o per por de ser enviat en una «missió suïcida» al Nord d'Àfrica. El seu ràpid ascens, va suscitar enveja en els ostrogots establerts a la Pannònia, que van abandonar les seves terres i van envair l'imperi, liderats pel rei Teodomir i el seu fill Teodoric, l'Amal, el qual havia estat entre els anys 461/462 i 472, com ostatge, a Constantinoble.Christensen 2002, p. 150.Martindale 1980, p. 1069. Aquests altres ostrogots van aconseguir un bon acord amb el poder imperial, en base al qual van ser establerts a Macedònia.Wolfram 1990, p. 269-270.
Sota Zenó miniatura|Sòlid de l'emperador Basilisc (r. 475-476). miniatura|Tremis de l'emperador Zenó (r. 474–475; 476–491) Amb la mort de Lleó el 18 de gener del 474, Estrabó va ser destituït pel recentment-nomenat Zenó (r. 474-475), que probablement ja per aquesta època intentaria oposar els dos Teodorics, un cop mort Teodomir.Wolfram 1990, p. 270. Estrabó, per la seva banda, es va rebel·lar contra ell, matant el mestre dels soldats de la Tràcia Heracli, malgrat el pagament d'un rescat, tal vegada perquè va estar embolicat en l'assassinat de Àspar. El suport de Teodoric va ser fonamental pel cop d'estat que va enderrocar Zenó i entronitzar a Basilisc (r. 475-476) al tron imperial el gener del 475, de manera que Basilisc li va confirmar el títol de mestre dels soldats praesentialis i li va donar altres honors. Mas, Teodoric es va enfrontar amb Basilisc quan, aquest darrer, va nomenar el seu nebot Armat com mestre dels soldats praesentialis.
Quan Zenó va retornar a Constantinoble el 476 i va derrotar Basilisc, Estrabó no és esmentat com defensor de la ciutat, tal vegada per estar ocupat lluitant a la Mèsia amb els ostrogots de Teodoric.Heather 1998, p. 158-159 Segon relaten les fonts, Teodoric, l'Amal, que estava establert a la Mèsia, hauria contactat Zenó oferint-li suport militar a canvi de beneficis.Heather 2014, p. 37. Per a l'historiador Malc, no obstant, la veritat és que Estrabó hauria auxiliat a derrocar l'usurpador.Martindale 1980, p. 1074-1075. Sigui com sigui, la restauració de Zenó no va proporcionar la reconciliació amb Estrabó, doncs va mantenir Armat, l'antic rival del rei, en la seva posició de mestre dels soldats. Malgrat això, el 477/478, Estrabó va enviar emissaris a la capital buscant un acord. Els emissaris gòtics, per a justificar la conclusió d'un acord, van al·legar que Amal, que tant havia perjudicat les províncies balcàniques, era reconegut com general i amic imperial, així volien el mateix tracte. Zenó, aconsellat per Sabinià i Joan, veient impossible suplir els exèrcits d'ambdós,Bury 2015, p. 263-264. i analitzant en retrospectiva les accions envers l'Imperi, va criticar Estrabó com antic enemic que havia saquejat la Tràcia i com antic suport de l'usurpador Basilisc i li va negar qualsevol acord.Martindale 1980, p. 1075. Igualment, va ser declarat enemic públic pel senat i exèrcit romans d'Orient, i els seus partidaris van ser bandejats per l'emperador.Wolfram 1990, p. 271.
Estrabó aleshores va agrupar al seu voltant altres tribus gòtiques de la regió, el que va forçar Zenó a reobrir les negociacions. L'emperador va proposar una aliança i va demanar que enviés el seu fill com ostatge per a Constantinoble i passés a viure com un individu privat a la Tràcia amb el que ja hi havia adquirit amb els seus saquejos, obligant-se a no saquejar més. Estrabó va rebutjar els termes, al·legant que els seus recursos eren insuficients per a ell i els seus seguidors, i que ja no podria retrocedir amb les seves tribus. Zenó llavors es va decidir per la guerra, organitzant una expedició amb tropes reunides del Pont, Àsia i Orient i que seria comandada per Il·los.Bury 2015, p. 264. Per raons desconegudes, el comandament al final va ser concedit a Martinià,Martindale 1980, p. 730. que es va mostrar incapaç de mantenir la disciplina dels seus soldats, forçant l'emperador a enviar una ambaixada a Teodoric, l'Amal a la Mèsia. esquerra|miniatura|Ruta de la Via Egnàcia, un dels principals escenaris dels conflictes entre ostrogots i imperials esquerra|miniatura|Síliqua de Teodoric el Gran (r. 474-526) Per l'acordat amb l'ambaixada, l'Amal va marxar al sud amb la promesa de, al arribar a la Tràcia, trobar-se amb un mestre dels soldats prop dels passos de la muntanya Hemo per a rebre reforç de dos mil cavallers i 10 mil infants, nombre que seria després augmentat per sis mil cavallers i 20 mil infants oriünds de Adrianòpolis. A més d'això, es va prometre que, cas necessari, Heracleia Perint i altres ciutats veïnes estarien preparades per a enviar més tropes. Malgrat les promeses, Teodoric no va rebre cap reforç. Quan es va apropar a la muntanya Sondis, es va trobar amb l'exèrcit d'Estrabó, i ambdós van capturar ramats i cavalls un de l'altre en petites batalles. Llavors, Estrabó es va aproximar al campament enemic a una distància segura i va fer un discurs, segons el qual l'Amal era culpable de fer que els ostrogots lluitin entre si, beneficiant els romans.Bury 2015, p. 265. Aquest discurs va incentivar molts guerrers d'Amal, així com les seves dones, a desertar, obligant-ho a l'Amal ha signar la pau.Wolfram 1990, p. 272.
Durant la primavera o a inicis de l'estiu del 478, ambdós Teodorics van enviar emissaris a Constantinoble. Amal va exigir concessions territorials pel seu poble, intentant expandir els dominis dels seus gots cap al sud de la Mèsia a més de tots els passos muntanyosos dels Balcans, repartiment de cereal per a abastir l'exèrcit fins a l'època de la collita i que recaptadors d'impostos (domèstics) fossin enviats immediatament per a registrar el que havien rebut. Estrabó, per la seva banda, va exigir que els acords signats amb Lleó I, el 473, fossin renovats, que el pagament que rebia fa anys havia de mantenir-se i pagat retroactivament, i que certs parents seus, captius en mans d'Il·los havien de ser alliberats. No se sap quin va ser la resposta donada per Zenó a Estrabão, si és que va donar alguna. A l'Amal, Zenó, el va avisar que si no trencava el seu jurament de pau, rebria 907 quilos d'or i 4 530 de plata immediatament, a més d'un tribut anual de 10 mil sòlids i una aliança matrimonial amb la filla de Olibri o una altra dama de la cort.Bury 2015, p. 265-266.Wolfram 1990, p. 272-273.