Luciana Romoli (Roma, 14 desembre 1930 ) Coneguda com a Luce, amb només tretze anys va ser una de les partisanes més joves de la Resistència italiana, durant la Segona Guerra Mundial.

Biografia Nascuda a Roma, al barri perifèric de Casal Bertone, en el si d'una família antifeixista, molt polititzada, va ser la tercera de deu germans. El seu pare, mutilat de guerra, ex oficial dels Alpini, havia sigut condecorat per la seva participació en la Primera Guerra Mundial i treballava de funcionari, com a inspector dels Ferrocarrils Estatals.

La seva primera acció política va tenir lloc quan només tenia vuit anys, en provocar una petita rebel·lió a l'escola per defensar Deborah Zarfati, una companya d'escola jueva, de les humiliacions i agressions a què la va sotmetre la mestra suplent, arran de la promulgació de les lleis racials del feixisme italià; aquell fet va valdre a Romoli l'expulsió de totes les escoles del país, per un període de dos anys, durant els quals va haver d'estudiar a casa. Mentrestant, La família Zarfati va ser detinguda i deportada als camps d'extermini nazis, on van ser assassinats; Deborah Zarfati va morir a Auschwitz el 1943.

Romoli va començar a treballar als dotze anys en una fàbrica de bosses de paper, al barri de San Lorenzo, un dels més devastats de Roma el 1943 pels bombardejos aliats.

En plena Segona Guerra Mundial, a casa seva es va imprimir clandestinament el diari comunista L'Unità i el seu oncle Guglielmo (Memmo) i altres familiars es van adherir a la lluita partisana. Quan Romoli tenia tretze anys, amb la seva germana, va començar a col·laborar com a stafetta (correu) de la Resistència italiana. La seva missió consistia a repartir propaganda i fer arribar consignes a la Universitat i, més endavant, travessar els controls alemanys amb medicaments, granades de ma, pistoles i premsa clandestina, amagades a la cistella de la bicicleta, per fer-los arribar als Grups d'Acció Patriòtica (GAP) dels diferents sectors. També va sabotejar amb claus les rodes dels cotxes i motos dels alemanys. Sempre va anar proveïda d'una pastilla de cianur, amb l'ordre d'empassar-se-la immediatament si era detinguda, per evitar delatar els companys, en ser sotmesa a tortures i violacions.

A partir del 23 març 1944, després que els GAP portessin a terme l'atac a via Rasella, que va comportar la represàlia nazi coneguda com la Massacre de les fosses Ardeatines, es van endurir, encara més, les condicions de vida; les racions de pa van ser de reduides de 150 a 100 grams per persona al dia, fet que va empènyer la població, especialment les dones, a participar en els assalts a les fleques feixistes on emmagatzemaven farina. Luciana Romoli, juntament amb Maria Michetti, Laura Lombardo Radice i altres, va participar en les accions, on moltes dones romanes van morir assassinades pels soldats de la Whermach, l'última de les quals, Caterina Martinelli, mare de sis fills, el 2 maig 1944, al Tiburtino.

Entre el 4 i 5 de juny 1944 es va produir l'Alliberament de Roma. En la postguerra, Luciana Romoli va continuar treballant per al PCI. El juny de 1945, amb Maria Michetti i Maddalena Accorinti, per indicació de Laura Lombardo Radice, van viatjar a la comarca de la Ciociaria, on havien tingut lloc els assassinats, violacions massives i saquejos, coneguts com Marocchinate, crims de guerra perpetrats per les tropes colonials franceses, formades per marroquins, tunisians, algerians i senegalesos, coneguts com goumiers, que amb el beneplàcit dels seus comandaments, van gaudir d'un permís per 50 hores per exercir el «dret de conquesta». Milers de dones, nenes, nens i ancianes van ser violades, i molts homes, sodomitzats, castrats i assassinats. Es calculen més de 7000 víctimes d'aquests fets. Amb els informes obtinguts, la diputada Maria Maddalena Rossi, va presentar al Parlament italià una proposició per establir indemnitzacions i pensions de guerra per a les afectades, així com la creació de centres per a l'atenció mèdica, psicològica i prevenció de malalties de transmissió sexual.

Luciana Remoli es va llicenciar en biologia, va treballar en la revista infantil Pioner on va conèixer Gianni Rodari, amb el qual va col·laborar en els seus llibres i revistes i mai va deixar de lluitar contra el feixisme. El 2022 va publicar les seves memòries en el llibre, Luce: Storia d'una partigiana. El 2025, amb noranta-cinc anys, encara concedia entrevistes i participava en conferències, donant testimoni de les seves vivències als mitjans públics, escoles i instituts.

Referències

Categoria:Resistència italiana Categoria:Comunistes italians Categoria:Polítics de Roma Categoria:Polítics italians del segle XXI Categoria:Polítics italians nascuts al segle XX Categoria:Nascuts el 1930