miniatura|Rajoleta amb el gat Pumbi commemorant l'Estatut d'Autonomia, al Parc Temàtic d'Història Valenciana de Manises. miniatura|Manifestació pro-Estatut a Alzira, 1932.LEstatut d'Autonomia del País Valencià (EAPV) és la norma bàsica que regula la Generalitat, l'òrgan d'autogovern del País Valencià. Un estatut d'autonomia és una norma bàsica d'una comunitat autònoma espanyola, reconeguda per la Constitució Espanyola de 1978 en l'article 81.
Aquest Estatut va ser aprovat per la Llei Orgànica 5/1982, de primer de juliol. D'acord amb la disposició final, entrà en vigor el 10 de juliol de 1982, data de publicació en el BOE núm. 164 de 10/07/1982. Fou publicat en el DOCV núm. 74 de 15/07/1982.
Aquesta Llei s'ha reformat unes quantes vegades: LO 4/1991 de 13 de març LO 5/1994 de 24 de març LO 1/2006 de 10 d'abril (BOE de l'11 d'abril) 2018
A més de 3 modificacions sense rang de reforma (Llei 37/1983, Llei 36/1983, Llei 24/2002) que modificaven l'art. 52.1 (actual 73.1).
A aquesta última reforma, la del 2006, pel fet que ha modificat pràcticament tots els articles de l'Estatut i a causa de la publicitat que li han donada, han acabat anomenant-la "nou Estatut", però no deixa de ser una expressió incorrecta, ja que és sols una reforma.
Història Antecedents Durant la Segona República Espanyola es van elaborar i proposar diversos projectes d'estatut autonòmic per al País Valencià: Juliol de 1931, avant-projecte d'estatut elaborat una comissió promoguda per l'Ajuntament de València sota iniciativa del Partit d'Unió Republicana Autonomista i de la Dreta Regional Valenciana, amb la participació del Centre de Cultura Valenciana Desembre de 1936, Projecte de bases elaborada pel Comitè Regional del Treball de Llevant (CNT) que buscava consolidar les conquestes revolucionàries i el poder dels sindicats Febrer de 1937, Avantprojecte elaborat per Esquerra Valenciana prenent com a referència l'estatut d'autonomia del País Basc Març de 1937, elaborada per la Unión Republicana Nacional que intenta combinar el projecte de la CNT amb el d'Esquerra Valenciana. Cap d'elles va tirar endavant i la derrota republicana va estroncar qualsevol opció autonomista fins a la transició democràtica.
Estatut de 1982 L'Estatut de 1982, aprovat com a Llei Orgànica 5/1982, de l'1 de juliol de 1982 (DOGV núm. 74, de 15 de juliol) va ser fruit d'unes llargues negociacions entre els partits de la Taula Democràtica del País Valencià. En últim terme, va ser tramés per l'anomenada "via lenta" de la constitució (com a comunitat no històrica, article 143 de la CE), i va patir importants modificacions (en les senyes identitàries) entre l'estatut que s'acordà al País Valencià (conegut com lEstatut de Benicàssim) fins al que es va aprovar per les Corts Generals espanyoles (de vegades anomenat, per aquesta mateixa causa, Estatut de Madrid), el 28 d'abril de 1982 al Congrés i divuit dies més tard al Senat.
Malgrat que amb l'accés per la via de l'article 143 CE es convertiria en una regió amb autonomia de segon grau, compensaria aquesta falta de competències posteriorment amb la Llei orgànica de transferència de 10 d'agost de 1982, perquè s'havia acordat així als Acords Autonòmics de 31 de juliol de 1981. L'efecte seria que seria una autonomia quasi plena.
El preàmbul recull, en certa manera, amb l'aparició de diferents noms, les discrepàncies existents i les visions diferents de "l'autonomia valenciana" que mantenien els encarregats de la seua redacció.
Aquest Estatut constituïx la manifestació de la voluntat autonòmica del poble de les províncies valencianes, després de l'etapa preautonòmica, a la qual va accedir en virtut del Reial Decret Llei 10/1978, de creació del Consell del País Valencià. Aprovada la Constitució espanyola, és, en el seu marc, on la tradició valenciana provinent de l'històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià' i dona origen a l'autonomia valenciana, com a integradora dels dos corrents d'opinió que emmarquen tot allò que és valencià en un concepte cultural propi en l'estricte marc geogràfic que abasta.
No obstant això, l'Estatut d'Autonomia del 1982 va ser la primera vegada, des de l'abolició dels Furs de València amb els decrets de Nova Planta que el País Valencià gaudia de certa capacitat d'autogovern.
Amb els anys, els valencians van anar assumint pràcticament totes les competències que permetia l'Estatut de 1982, i aquest ha estat el marc fonamental que ha fet possible desenvolupar un cert autogovern valencià.
Cal assenyalar que l'estatut de 1982 no va ser pas sotmès a referèndum per part dels ciutadans del País Valencià.
Reforma de 2006 Segons explica , no va ser tècnicament una reforma perquè la llei orgànica de "reforma" (LO 1/2006) no modifica, sinó que deroga l'anterior (LO 5/1982).
Antecedents de la reforma Al cap de vint anys de vigència de l'Estatut de 1982, va quedar palès, i en això estaven d'acord totes les forces polítiques, que l'Estatut havia quedat superat i esgotat, i que en calia una reforma. Entre els punts que quasi totes les forces coincidien en la necessitat d'incorporar a la reforma es trobaven la possibilitat de dissolució anticipada de les Corts Valencianes a expenses del President de la Generalitat, el reconeixement del País Valencià com a nacionalitat històrica«LLEI ORGÀNICA 1/2006, de 10 d'abril, de Reforma de la Llei Orgànica 5/1982, d'1 de juliol, d'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana. [2006/4177 »], Butlletí Oficial de l'Estat,11 d'abril de 2006, pàgines 13339 ss. i altres aspectes competencials i organitzatius (límit del nombre de conselleries i d'escons en les Corts).
Les diferències més disputades entre els partits continuaven sent les de tipus identitari: denominació del territori i reconeixement explícit de la unitat de la llengua i el percentatge mínim per a accedir a les Corts, que l'Estatut de 1982 establia en un 5% global al País Valencià.
Redacció i tramitació En unes llargues negociacions que començaren a finals dels 90 i que es van interrompre diverses vegades (més o menys coincidint amb les diverses campanyes electorals del període) els dos partits majoritaris del País Valencià, el PP i el PSPV-PSOE van aconseguir el 2004 un preacord sobre el nou Estatut Valencià, que deixava pràcticament sense tocar els temes identitaris (bandera, nom, himne, denominació de la llengua, encara que en aquest últim cas, apareixia molt més freqüentment el terme "idioma valencià"). El tercer partit parlamentari, l'Entesa (coalició EU + Els Verds + Esquerra Valenciana), va restar fora de l'acord a primeres de canvi i des d'aleshores va mostrar una posició nítida en contra de l'Estatut. Les raons fonamentals era la permanència del límit del 5% per accedir a les Corts; la situació confusa del terme País Valencià, que resta com una denominació legal sense reconeixement oficial, en ser esmentat al preàmbul de l'Estatut però no al cos de l'articulat; i, finalment, la manca d'un reconeixement explícit de la unitat de la llengua, tot i que incorpora l'AVL. De manera similar, altres partits extraparlamentaris com ara el Bloc Nacionalista Valencià, Unió Valenciana i Esquerra Republicana del País Valencià també es manifestaren en contra d'aquesta reforma de l'Estatut.
En l'estiu del 2005 comença la tramitació de la reforma des de les Corts Valencianes. L'1 de juliol del 2005 (23é aniversari del primer estatut) les Corts Valencianes aprovaren la proposta del nou estatut d'autonomia amb els vots a favor de PP (48 escons), PSOE-PSPV (35 escons), i els vots en contra de la coalició EU+Els Verds+Esquerra Valenciana (6 escons).
El projecte s'envià al Congrés dels Diputats espanyol per a la seua tramitació (pas necessari, ja que els Estatuts d'Autonomia són lleis orgàniques) i va ser aprovat pel ple del Congrés el 9 de febrer i pel del Senat espanyol el 8 de març, amb els vots de PSOE, PP i Coalición Canaria. La resta de partits votaren en contra. Abans del ple del Congrés existí una polèmica entre els dos partits signants de l'acord (PP, PSOE) per la posició de Joan Ignasi Pla (líder del PSPV) a favor d'eliminar el límit del 5%, en un intent que no fructificà i que simplement quedà en què el mínim del 5% eixia fora de l'Estatut però quedaria de nou reflectit en una futura llei electoral, deixant les coses pràcticament igual com estaven.
La reforma de l'Estatut d'Autonomia per al País Valencià s'aprovà de forma definitiva el 27 de març de 2006 pel ple de les Corts Valencianes amb els vots favorables del PP (47 escons), PSPV-PSOE (35 escons), i els vots en contra de la coalició EU+Els Verds+Esquerra Valenciana (6 escons) i un del grup mixt (trànsfuga del PP que havia passat a militar en Coalició Valenciana). Posteriorment l'Estatut fou sancionat pel rei Joan Carles el 10 d'abril de 2006 i entrà en vigor l'11 d'abril amb la publicació al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) i al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV).
El 2007 el Tribunal Constitucional va traure una sentència (STC 247/2007, del 12 de desembre) desestimant el recurs d'inconstitucionalitat presentat per l'executiu aragonès contra l'article 17.1. Aquest article parla del dret dels valencians al proveïment suficient d'aigua de qualitat.
Trets més importants Com a trets més destacats (segons els mitjans de comunicació i els partits polítics) de la reforma de l'Estatut podem assenyalar:
No toca els aspectes simbòlics, nominatius i identitaris (nom, himne, bandera), però només reconeix com a oficials els termes en valencià. Així, encara que es parle en castellà, s'ha de dir "Comunitat Valenciana", "Les Corts" (i no "Corts Valencianes") i "Generalitat" (l'adjectiu "valenciana" desapareix d'aquest últim), i d'igual manera amb tots els altres òrgans que depenen de la Generalitat. Declara la "Comunitat Valenciana" com una "nacionalitat històrica". Atorga al President de la Generalitat la capacitat de dissoldre les Corts, cosa que possibilita que les eleccions autonòmiques valencianes no hagen de coincidir amb les d'altres comunitats autònomes ni tampoc amb les municipals. Augmenta el límit inferior d'escons de les Corts i n'elimina el límit superior. És molt més extens en l'especificació de drets socials i personals, i la relació amb Europa. Es referix a un Servici Tributari Valencià, depenent del govern de la Generalitat, que compartirà competències amb l'Agència Tributària estatal. Recupera, encara que siga parcialment, el dret civil foral valencià. En matèria lingüística: Considera el "valencià" com a llengua pròpia del País Valencià, no ja tan sols oficial com en l'Estatut anterior. Reconeix el dret de rebre l'ensenyament del i en valencià. Respecte a la unitat lingüística, parla sovint d'"idioma valencià" (tot i que aquest terme pot ser interpretat de diverses maneres) i no reconeix explícitament la unitat de la llengua, però declara l'Acadèmia Valenciana de la Llengua com la "institució normativa de l'idioma valencià". L'Acadèmia ha fet resolucions a favor de la unitat de la llengua i utilitza les mateixes normes ortogràfiques que la resta del domini lingüístic. No exigix el requisit lingüístic del valencià per a l'administració, i es limita a dir que "la llei establirà els criteris d'aplicació de la llengua pròpia en l'Administració i l'ensenyament". Garantix l'ús de la Llengua de Signes Valenciana de les persones sordes. Afig la disposició anomenada "Clàusula Camps" que, segons els seus redactors, permet assumir qualsevol competència constitucional que assumisca una altra comunitat autònoma en el futur. Elimina el límit del 5% per accedir a les Corts, però segons el pacte entre PP i PSOE, aquest límit s'instaurarà en llei electoral. Afig el reconeixement d'algunes institucions i centres simbòlics del País Valencià, com el Tribunal de les Aigües de València, el Monestir de la Valldigna (aquest en concret, aparentment, per iniciativa personal del president Francesc Camps) i d'altres, en forma de referents històrics.