La Simfonia per a orgue núm. 5 en fa menor, op. 42 núm. 1, és una obra per a orgue sol de Charles-Marie Widor, composta el 1879 i revisada posteriorment en diverses ocasions pel compositor. La va compondre mentre era organista de l'església de Saint-Sulpice de París. L'obra es va estrenar en públic el 19 d'octubre de 1879, interpretada pel mateix compositor al Palau del Trocadéro de la ciutat. (vegeu la pàgina 300).

És la primera de les quatre simfonies que integren la segona sèrie de simfonies per a orgue de Widor, publicada com a opus 42, i consta de cinc moviments. La Toccata final, una de les composicions més conegudes del repertori organístic, s'interpreta sovint de manera independent.

Composició Widor va desenvolupar el gènere de la simfonia per a orgue a partir de les possibilitats dels grans instruments construïts a França durant el segle XIX, especialment els d'Aristide Cavaillé-Coll. En aquestes obres, el terme «simfonia» no indica una composició per a orquestra, sinó una peça extensa per a orgue dividida en diversos moviments contrastants, en la qual els diferents teclats, registres i plans sonors de l'instrument són tractats de manera comparable a les seccions d'una orquestra.

La cinquena simfonia va aparèixer inicialment el 1879 i va ser revisada per Widor en edicions posteriors, entre les quals destaquen les de 1901 i 1914. Aquest procés de revisió reflecteix l'interès del compositor per precisar la registració, l'articulació i els tempos de l'obra.

Estructura La simfonia consta de cinc moviments:

Allegro vivace Allegro cantabile Andantino quasi allegretto Adagio Toccata: Allegro

El primer moviment, Allegro vivace, està construït com un tema amb variacions. El tema inicial, presentat en fa menor, és transformat successivament mitjançant canvis de textura, ritme, tonalitat i registració. Les variacions alternen passatges contrapuntístics, episodis lírics i seccions d'una gran intensitat sonora, i permeten mostrar una àmplia gamma de recursos de l'orgue simfònic.

L’Allegro cantabile presenta un caràcter més líric i intimista. La melodia principal és confiada a un registre solista, mentre les altres veus proporcionen un acompanyament regular. El moviment posa en relleu la capacitat de l'orgue per imitar el fraseig i els colors dels instruments de vent de l'orquestra.

El tercer moviment, Andantino quasi allegretto, és més lleuger i breu. La seva escriptura es basa en l'alternança de registres i en el diàleg entre els diferents teclats, amb una textura delicada que contrasta amb el caràcter més dens dels moviments anteriors.

L’Adagio adopta un caràcter contemplatiu. Una melodia ornamentada es desplega sobre un acompanyament sostingut, amb l'ús predominant de registres suaus. La contenció expressiva del moviment prepara el contrast amb la brillantor del final.

La Toccata conclusiva és el moviment més conegut de la simfonia i una de les peces més populars de la literatura per a orgue. Està construïda sobre figuracions ràpides i repetides a les mans, mentre el pedal presenta una melodia de notes llargues i caràcter solemne. Els acords sincopats, la progressió harmònica i l'increment gradual de la intensitat condueixen a una conclusió en fa major. Tot i que sovint s'interpreta a una velocitat elevada, Widor defensava un tempo moderat que permetés mantenir la claredat de l'articulació i el pes rítmic de la música.

Referències

Categoria:Composicions per a orgue Categoria:Composicions musicals del 1879 Categoria:Composicions en fa menor