El Faubourg Saint-Antoine és un barri històric de l'est de París, desenvolupat a l'exterior de l'antiga porta Saint-Antoine i al llarg de l'actual rue du Faubourg-Saint-Antoine, entre els actuals 11è i 12è districtes. El seu nom prové de l'antiga abadia de Saint-Antoine-des-Champs, entorn de la qual es va consolidar des de l'edat mitjana un important nucli artesanal.
Especialitzat durant segles en els oficis de la fusta i del mobiliari, el faubourg es va caracteritzar per una forta presència d'artesans, ebenistes, marqueters, dauradors i tapissers. Aquesta tradició artesanal i obrera contribuí també a convertir-lo en un dels principals focus de mobilització popular de l'est parisenc, amb episodis destacats durant la Revolució Francesa, les revolucions del segle XIX i la Comuna de París.
Geografia i límits El Faubourg Saint-Antoine s'estén a l'est de la plaça de la Bastilla, al llarg de la rue du Faubourg-Saint-Antoine, que constitueix l'eix històric del barri. Aquesta via marca actualment el límit entre els 11è i 12è districtes: els números senars pertanyen a l'11è i els parells al 12è.
Com que es tracta d'un barri històric i no d'una divisió administrativa actual, els seus límits no són estrictament oficials. Un estudi urbanístic de l'Atelier parisien d'urbanisme va delimitar un perímetre d'unes 75 hectàrees entorn de la rue du Faubourg-Saint-Antoine, les rues de la Roquette i de Charonne i l'avenue Ledru-Rollin, comprès aproximadament entre la plaça de la Bastilla, la rue Sedaine, el boulevard Voltaire, la rue Faidherbe, la rue de Cîteaux i l'avenue Daumesnil.
Històricament, la influència del faubourg s'estenia encara més cap a l'est, fins a l'entorn de l'antiga abadia de Saint-Antoine-des-Champs i de la place de la Nation, i arribava a sectors dels actuals districtes 11è, 12è i 20è.
Història Orígens i abadia de Saint-Antoine-des-Champs El Faubourg Saint-Antoine pren el nom de l'antiga abadia de Saint-Antoine-des-Champs, fundada a l'est de París durant l'edat mitjana. El desenvolupament del faubourg es va produir al llarg del camí que conduïa des de la porta Saint-Antoine cap a l'abadia, a l'exterior dels límits de la ciutat.
L'entorn de l'abadia va atreure progressivament artesans i tallers. Al segle XV, els privilegis concedits als artesans establerts als dominis de l'abadia els permeteren exercir els seus oficis al marge de les restriccions de les corporacions parisenques, fet que afavorí especialment les activitats relacionades amb la fusta i el mobiliari.
Durant la Fronde, el sector fou escenari de la batalla del Faubourg Saint-Antoine, lliurada el 2 de juliol de 1652 als afores de París.
Desenvolupament artesanal Durant els segles XVII i XVIII, el barri es va consolidar com un dels principals centres de producció de mobiliari de París. Hi treballaven nombrosos fusters, ebenistes, marqueters, dauradors, tapissers i altres artesans vinculats a les arts decoratives. L'any 1700, el faubourg comptava aproximadament amb 500 fusters i 400 ebenistes, i la producció local proveïa tant l'abadia com la cort i una clientela urbana benestant.
Aquesta especialització va configurar també la morfologia urbana del barri, amb una xarxa de patis, passatges i edificis de tallers construïts darrere de les façanes dels carrers principals. Molts d'aquests espais van continuar dedicats al treball de la fusta i del mobiliari fins ben entrat el segle XX.
Revolució Francesa miniatura|300px|Saqueig de la manufactura Réveillon al Faubourg Saint-Antoine, el 28 d'abril de 1789.
A finals del segle XVIII, el Faubourg Saint-Antoine era un barri densament poblat per artesans i obrers. Els dies 27 i 28 d'abril de 1789 hi tingué lloc l'anomenat afer Réveillon, originat arran de rumors segons els quals el fabricant de papers pintats Jean-Baptiste Réveillon volia reduir els salaris. La seva manufactura, situada a la rue de Montreuil, fou assaltada i saquejada, i la repressió militar provocà nombroses víctimes.
Els disturbis de Réveillon foren un dels principals episodis de conflictivitat social immediatament anteriors a la Revolució Francesa. Pocs mesos després, habitants del faubourg participaren també en l'assalt a la Bastilla del 14 de juliol de 1789.
Revoltes i moviment obrer al segle XIX miniatura|300px|Edificis de la rue du Faubourg-Saint-Antoine, un dels principals eixos històrics del barri.
La tradició de mobilització popular del Faubourg Saint-Antoine va continuar durant el . El barri fou escenari de barricades durant la Revolució de Juliol de 1830 i la Revolució de 1848, i tornà a tenir un paper destacat durant la Comuna de París de 1871.
La reorganització administrativa de París de 1860 va dividir el faubourg entre els nous districtes 11è i 12è, amb la rue du Faubourg-Saint-Antoine com a eix de separació. Malgrat aquesta divisió, el sector va conservar una marcada identitat artesanal i obrera.
Artesania i economia Ebenisteria i oficis de la fusta L'activitat artesanal del Faubourg Saint-Antoine es va especialitzar en la fabricació de mobiliari i en els oficis de la fusta. Els privilegis concedits als artesans establerts als dominis de l'abadia afavoriren la innovació tècnica i l'arribada de professionals procedents d'altres regions d'Europa.
Durant els segles XVII i XVIII, el faubourg esdevingué un dels principals centres parisencs d'ebenisteria, marqueteria, daurat, vernissatge, tapisseria i altres arts decoratives. La proximitat del Sena, que facilitava l'arribada de fusta transportada per via fluvial, contribuí també al desenvolupament d'aquestes activitats. Entre els artesans vinculats a aquesta tradició destaquen ebenistes com Jean-Henri Riesener i Jean-François Oeben.
La tradició del mobiliari va continuar durant els segles XIX i XX. Al llarg de la rue du Faubourg-Saint-Antoine prosperaren nombrosos tallers de fusteria i ebenisteria, substituïts posteriorment en part per comerços dedicats a la venda de mobles. L'École Boulle, fundada el 1886 al 12è districte, va néixer amb la funció de formar professionals dels oficis del mobiliari i manté la continuïtat d'aquesta tradició artesanal.
Tallers, patis i passatges miniatura|300px|Cour de l'Industrie, un dels conjunts de patis artesanals del Faubourg Saint-Antoine.
La concentració d'activitats artesanals va donar lloc a una morfologia urbana característica. Darrere dels edificis alineats als carrers principals es van desenvolupar parcel·les llargues i estretes, amb successions de patis, passatges i tallers situats a l'interior de les illes de cases. Aquest tipus d'organització permetia combinar habitatge, producció i emmagatzematge dins una mateixa parcel·la.
Alguns d'aquests conjunts s'han conservat. La Cour de l'Industrie, a la rue de Montreuil, és un dels darrers grans conjunts de patis industrials i artesanals del segle XIX del barri. Després d'anys de mobilització per preservar-lo, fou adquirit per la Ville de Paris i rehabilitat, mantenint-hi l'activitat d'artistes i artesans.
Altres passatges i patis de la rue du Faubourg-Saint-Antoine conserven també traces de l'antiga activitat productiva. El passage du Chantier, per exemple, deu el nom als antics dipòsits de fusta utilitzats pels fusters i ebenistes del barri, mentre que el passage Lhomme ha acollit durant més d'un segle tallers vinculats al treball de la fusta.
Urbanisme i arquitectura miniatura|300px|Cour du Bel-Air, un dels patis interiors vinculats al teixit històric del Faubourg Saint-Antoine.
El teixit urbà del barri conserva una estructura marcada pel seu passat artesanal. Les parcel·les llargues i estretes, amb edificis alineats al carrer i successions de patis interiors, passatges i tallers, permetien combinar habitatge i activitat productiva dins una mateixa finca.
Aquesta organització és especialment visible en diversos passatges i cours del barri, alguns dels quals han conservat edificis dels segles XVIII i XIX relacionats amb els oficis de la fusta i del mobiliari. La Cour de l'Industrie n'és un dels exemples més representatius, juntament amb el passage du Chantier, el passage Lhomme i la Cour du Bel-Air.
Durant el , la densificació del barri va comportar la construcció de nous edificis d'habitatges i tallers i la transformació progressiva de la trama anterior. Malgrat aquests canvis, una part important del teixit prehaussmannià es va conservar. A finals del segle XX, les característiques urbanes del Faubourg Saint-Antoine motivaren l'establiment de mesures específiques de planejament destinades a preservar-ne els patis, els passatges, la diversitat d'edificacions i la coexistència d'habitatges i activitats.
Vida social i política La concentració d'artesans i obrers va donar al Faubourg Saint-Antoine una identitat social molt marcada. Durant els segles XVIII i XIX, els tallers, manufactures, patis i habitatges formaven un teixit urbà en què la vida quotidiana i l'activitat productiva estaven estretament relacionades.
Entre les figures vinculades a la cultura política popular del barri durant la Revolució Francesa destaca el cerveser Antoine Joseph Santerre, propietari d'una fàbrica situada al sector de la rue du Faubourg-Saint-Antoine i la rue de Reuilly, que esdevingué una figura destacada dels sans-culottes parisencs.
La identitat artesanal del sector no ha desaparegut completament. Espais com la Cour de l'Industrie continuen acollint tallers d'artistes i artesans, i constitueixen una continuïtat visible amb el passat productiu del faubourg.
Patrimoni i espais destacats miniatura|300px|Passage du Chantier, un dels passatges vinculats històricament als artesans de la fusta del Faubourg Saint-Antoine.
El patrimoni del Faubourg Saint-Antoine està format sobretot per l'arquitectura vinculada a la seva antiga activitat artesanal: edificis de dimensions diverses, patis interiors, passatges, tallers i habitatges construïts progressivament des dels segles XVII i XVIII. El planejament urbanístic de París protegeix nombrosos edificis i conjunts d'aquest sector pel seu valor arquitectònic i per la conservació de la trama característica del faubourg.
Entre els conjunts més representatius hi ha la Cour du Bel-Air, que conserva edificacions antigues i exemplifica la progressiva ocupació de les parcel·les profundes del barri per habitatges i activitats artesanals.
El passage du Chantier conserva igualment la memòria dels oficis de la fusta. El seu nom deriva dels antics chantiers de bois, espais on s'emmagatzemava la fusta destinada als fusters i ebenistes. Juntament amb altres patis i passatges del Faubourg Saint-Antoine, constitueix un dels testimonis de l'organització urbana i professional pròpia del barri.
Al costat nord de la rue du Faubourg-Saint-Antoine es conserven altres conjunts protegits, com la Cour de l'Étoile-d'Or, la Cour des Trois-Frères i la Cour de l'Ours. Diversos edificis dels segles XVIII i XIX d'aquest sector són protegits pel planejament patrimonial parisenc.
Un altre element destacat és la fontaine de Charonne, també coneguda com a fontaine Trogneux, situada a la cruïlla de la rue du Faubourg-Saint-Antoine amb la rue de Charonne i protegida com a monument històric.
Referències
Categoria:Barris de París Categoria:11è districte de París Categoria:12è districte de París