El platonisme mitjà va ser una revifalla de la filosofia platònica que es va donar aproximadament a partir del 90 aC. —quan Antíoc d'Ascaló va rebutjar l' escepticisme de la nova Acadèmia— i fins al desenvolupament del neoplatonisme sota Plotí al segle III. El platonisme mitjà va absorbir moltes doctrines de les escoles rivals peripatètica i estoica. El filòsof preeminent d'aquest període, Plutarc (c. 45–120), va defensar la llibertat de voluntat i la immortalitat de l'ànima. Va intentar demostrar que Déu, en crear el món, havia transformat la matèria, com a receptacle del mal, en l'ànima divina del món, on continuava operant com a font de tot mal. Per a Plutarc, Déu és un ésser transcendent, que opera a través d'intermediaris divins, que són els déus i els dimonis de la religió popular. Numeni d'Apamea (c. 160) va combinar el platonisme amb el neopitagorisme i altres filosofies orientals, en un moviment que prefiguraria el desenvolupament del neoplatonisme posterior. La denominació, relativament recent, de platonisme mitjà no es considera tant una escola de pensament com una categoria historiogràfica, del desenvolupament de filosofia platònica.
Història Antíoc d'Ascaló (c. 125–68 aC), que va ser deixeble de Filó de Larissa i mestre de Ciceró, va ser influent per a què el platonisme fes fer la transició de l'escepticisme acadèmic a l'eclecticisme. Mentre que Filó encara seguia la doctrina que no hi ha res absolutament cert, Antíoc va tornar a un dogmatisme pronunciat. Entre altres objeccions a l'escepticisme acadèmic hi havia la consideració que sense conviccions fermes no és possible cap contingut racional de la vida. Va argumentar que és contradictori afirmar que no es pot afirmar res o intentar demostrar que no es pot demostrar res; de la mateixa manera, no es pot parlar d'idees falses mentre es nega simultàniament la distinció entre allò fals i allò veritable. Va exposar els sistemes acadèmic, peripatètic i estoic de manera que va demostrar que aquestes tres escoles només es desvien l'una de l'altra en punts menors, i que se'n pot fer una síntesi. Ell mateix estava principalment interessat en l'ètica, en la qual va intentar trobar un camí intermedi entre Zenó, Aristòtil i Plató. Per exemple, va dir que la virtut és suficient per a la felicitat, però que per al grau més alt de felicitat també són necessaris els béns corporals i externs.
Aquesta tendència eclèctica es va veure afavorida per la manca d'obres dogmàtiques de Plató. El platonisme mitjà va ser promogut per la necessitat de considerar les principals teories de les escoles filosòfiques postplatòniques, com ara la lògica aristotèlica i la psicologia i l'ètica estoiques (teoria dels béns i les emocions). D'una banda, els platònics mitjans es dedicaven, com els peripatètics posteriors, a activitats acadèmiques com l'exposició de les doctrines de Plató i l'explicació dels seus diàlegs; de l'altra, intentaven desenvolupar les teories platòniques sistemàticament. En la mesura que estava subjecte a la influència del neopitagorisme, va tenir una importància considerable per preparar el camí per al neoplatonisme, molt influent en tota l'evolució del pensament a Europa els segles posteriors. miniatura| Plutarc El més important dels platònics mitjans va ser Plutarc (c.45 – c.120), que també va guanyar fama com a historiador. Tot i que era platònic, estava obert a la influència dels peripatètics, i fins i tot, en alguns detalls, als estoics, malgrat les seves polèmiques contra els seus principis; només rebutjava absolutament l'epicureisme. En oposició al materialisme estoic i a l'"ateisme" epicuri, apreciava una idea pura de Déu que estava més d'acord amb Plató. No obstant això, va adoptar un segon principi per explicar la constitució del món físic. Aquest principi no el buscava en cap matèria indeterminada, sinó en l' ànima maligna del món que des del principi havia estat lligada a la matèria, però que en la creació estava plena de raó i organitzada per ella. Així es va transformar en l'ànima divina del món, però va continuar operant com a font de tot mal. Va elevar Déu per sobre del món finit, però creia que Déu ens ajuda mitjançant revelacions directes; això va permetre a Plutarc justificar la creença popular en la profecia. Els déus de la religió popular són simplement noms diferents per a un mateix Ésser diví i els poders que els serveixen. Els dimonis eren per a ell agents de la influència de Déu sobre el món. Plutarc defensava la llibertat de voluntat i la immortalitat de l'ànima. Plutarc va defensar l'ètica platònicoperipatètica en contra de les teories oposades dels estoics i els epicuris.
Entre els platònics mitjans posteriors s'hi pot comptar Teó d'Esmirna, que va escriure una introducció matemàtica a Plató; i Gaius (segle II), que va ser professor de filosofia platònica. El seu deixeble, Albinus, va escriure un relat de les seves conferències, del qual se n,,ha conservat només la introducció. Més o menys al mateix temps, Alcínous va escriure un tractat existent sobre el platonisme, en què postulava tres principis: el primer Déu; les idees, que es consideren pensaments d'aquest "primer Déu"; i la matèria. Apuleu (c. 125), un escriptor popular, va exposar un platonisme eclèctic als seus llibres De Déu de Sòcrates i De Plató i la seva doctrina, que estan escrits en llatí. Màxim de Tir (c. 180), com Plutarc, va intentar reduir l'abisme entre un Déu transcendent i la matèria mitjançant la suposició de nombrosos dimonis com a intermediaris. Àtic (c. 175) es va oposar a l'eclecticisme que havia envaït l'escola i va qüestionar les teories d'Aristòtil com una aberració de Plató. Va ser un defensor inflexible de Plató i considerava la teoria de la immortalitat com la base de tot el seu sistema. No obstant això, en aquesta teologia es va apropar més a la idea estoica d'immanència.
Numeni d'Apamea (c. 160) va combinar el neopitagorisme i el platonisme. Va fer gala d'un sincretisme molt profund. Com Plutarc, suposava que una ànima maligna estava combinada amb la matèria. D'això deriva la part mortal de l'ànima humana, que ell va descriure com la segona ànima irracional. Per la seva culpa, l'ànima ha de baixar de la seva vida incorpòria al cos, i després de la seva sortida del cos, si no necessita sotmetre's a una nova encarnació, s'uneix indistingiblement amb Déu. Un do de Déu és la saviesa, que és el bé suprem, i aquest do només es concedeix a aquells que es dediquen al bé últim excloent tots els altres pensaments.
Vegeu també Interpretacions al·legòriques de Plató
Referències
Bibliografia Zeller, Eduard (1931), Outlines of the History of Greek Philosophy (13a ed.).
Lectures addicionals Brittain, Charles. 2001. Filó de Larissa: l'últim dels escèptics acadèmics. Oxford: Oxford Univ. Press. Bonazzi, Mauro. 2012. Antíoc i el platonisme. A La filosofia d'Antíoc. Editat per David N. Sedley, 307–333. Cambridge; Nova York: Cambridge University Press. Catana, Leo. 2013. "L'origen de la divisió entre el platonisme mitjà i el neoplatonisme". Apeiron: Una revista de filosofia i ciència antigues 46.2: 166–200. Centrone, Bruno. 2000. "Platonisme i pitagorisme a l'Alt Imperi". A la Història de Cambridge del pensament polític grec i romà. Editat per Christopher Rowe i Malcolm Schofield, 559–584. Cambridge, Regne Unit: Cambridge Univ. Press. Chiaradonna, Riccardo. 2009. "Galè i el platonisme mitjà". A Galè i el món del coneixement. Editat per Christopher J. Gill, Tim Whitmarsh i John Wilkins, 243–260. Cambridge, Regne Unit: Cambridge Univ. Press. Dillon, John. 1996. Els platònics mitjans: del 80 aC al 220 dC. Edició revisionada. Londres: Duckworth. Jones, Roger M. 1980. El platonisme de Plutarc i treballs seleccionats. 2a ed. Nova York: Garland. Kalligas, Paul. 2004. "El platonisme a Atenes durant els dos primers segles dC: una visió general". Rizai 2:37–56. Mansfeld, Jaap. 1988. "Alternatives compatibles: la teologia platònica mitjana i la recepció de Xenòfanes". En El coneixement de Déu al món grecoromà. Editat per Robert van den Broek, Tjitze Baarda i Jaap Mansfeld, 92–117. Leiden, Països Baixos: Brill. Opsomer, gener de 1998. A la recerca de la veritat: tendències acadèmiques en el platonisme mitjà. Brussel·les: Koninklijke Academie voor Wetenschappen, Letteren en Schone Kunsten. Zambon, Marco. 2006. "Platonisme mitjà". En Un company de filosofia antiga. Editat per Mary Louise Gill i Pierre Pellegrin, 561–576. Oxford: Blackwell.
Enllaços externs Platonisme mitjà a l'Enciclopèdia d'Internet de Filosofia
Categoria:Platonisme Categoria:Filosofia a l'antiga Grècia