La Tragédie de Salomé (en català, La tragèdia de Salomé), op. 50, és una obra de Florent Schmitt basada en un poema de l’escriptor francès Robert d'Humières sobre el personatge bíblic de Salomé. Composta el 1907 com un drama mut en dos actes i set quadres per a la ballarina Loïe Fuller, va ser transformada pel compositor el 1910 en una suite simfònica per a gran orquestra, considerablement més breu que l’obra escènica original. Aquesta segona versió, dedicada a Ígor Stravinski, és la que s’interpreta habitualment en concert i constitueix una de les composicions més conegudes de Schmitt.

L’obra combina una orquestració exuberant, harmonies cromàtiques, ritmes irregulars i una atmosfera sensual i violenta. El seu llenguatge presenta afinitats amb l'impressionisme musical francès, però també anticipa alguns dels procediments rítmics i orquestrals que Stravinski desenvoluparia posteriorment a La consagració de la primavera.

Composició Robert d’Humières va encarregar a Schmitt la música per a un espectacle de dansa i pantomima concebut expressament per a Loïe Fuller. El compositor va completar la partitura el novembre de 1907. Les dimensions reduïdes del fossat del Théâtre des Arts de París el van obligar a escriure l’obra per a una formació d’aproximadament vint instrumentistes.

La versió original, d’una durada pròxima a una hora, estava dividida en dos actes i set quadres. La partitura acompanyava els gestos i les danses dels personatges sense diàleg cantat, per la qual cosa l’obra va ser descrita com un drame muet, és a dir, un drama mut.

Schmitt en va preparar el 1910 una versió simfònica destinada a les sales de concert. Va reduir-ne la durada aproximadament a la meitat, va eliminar diversos episodis —entre els quals la Danse du Paon, la Danse du Serpent i la Danse de l’Acier— i va ampliar considerablement la plantilla orquestral. La nova versió incorpora un breu cant sense paraules que pot ser interpretat per una veu femenina, un cor de dones o un oboè, segons l’edició i la interpretació.

La suite està dedicada a Ígor Stravinski, que admirava profundament l’obra. La riquesa tímbrica, els blocs orquestrals i la violència rítmica de les darreres danses han estat relacionats amb el llenguatge que el compositor rus empraria pocs anys després a La consagració de la primavera.

Estrenes i representacions La versió escènica original es va estrenar el 9 de novembre de 1907 al Théâtre des Arts de París, amb Loïe Fuller en el paper principal i l’orquestra del teatre dirigida per Désiré-Émile Inghelbrecht. La producció va obtenir una acollida favorable i va arribar a superar la quarantena de representacions durant la temporada.

La suite simfònica es va estrenar el 8 de gener de 1911 als Concerts Colonne de París, sota la direcció de Gabriel Pierné. L’èxit d’aquesta versió va contribuir a difondre l’obra internacionalment i va acabar eclipsant la partitura escènica original.

El 1913 es va presentar una nova producció escènica basada en la versió simfònica, preparada per als Ballets Russos de Serguei Diàguilev, amb Tamara Karsàvina en el paper de Salomé. Posteriorment, l’obra ha estat interpretada principalment com un poema simfònic, sense representació teatral.

Argument L’acció té lloc a la terrassa del palau d'Herodes, amb vistes a la mar Morta. A diferència d’altres versions del mite, com el drama Salomé d'Oscar Wilde o l'òpera homònima de Richard Strauss, la protagonista de d’Humières no està enamorada de Joan Baptista. Salomé apareix inicialment com una jove obedient que balla per ordre de la seva mare, Herodies, amb la finalitat de seduir Herodes.

Les successives danses mostren la transformació de Salomé, des de la innocència i la vanitat inicials fins a la sensualitat, la crueltat i el terror. Després que Herodes intenti apoderar-se d’ella, Joan Baptista la cobreix amb el seu mantell. Herodies interpreta la fúria d’Herodes com una ordre de mort i fa decapitar el profeta.

Quan Salomé rep el cap de Joan, aquest desapareix del plat i comença a perseguir-la en forma de visió. La protagonista inicia aleshores la Dansa de l’espant. Una tempesta esclata, el palau s’ensorra i Salomé és engolida enmig d’una apocalíptica acumulació orquestral.

Estructura La suite simfònica de 1910 està dividida en dues parts interpretades sense interrupció:

Primera part Prélude

Danse des Perles

Segona part Les Enchantements sur la mer

Danse des Éclairs

Danse de l’Effroi

Una interpretació completa dura aproximadament entre 25 i 30 minuts.

Prélude El preludi estableix una atmosfera fosca i sensual. Les línies cromàtiques de les cordes, els solos dels instruments de vent i les sonoritats de les arpes i la celesta evoquen el capvespre sobre la mar Morta i la terrassa del palau d’Herodes.

La música avança mitjançant onades de tensió i relaxació, sense una forma simfònica convencional. Els principals motius associats a Salomé, Herodes i Joan Baptista apareixen de manera fragmentària i seran transformats al llarg de l’obra.

Danse des Perles La Dansa de les perles presenta Salomé adornant-se amb joies i teixits abans de comparèixer davant d’Herodes. La música adopta inicialment un caràcter lleuger i seductor, amb figuracions ràpides de les fustes, les arpes i la percussió.

Sota aquesta aparença brillant emergeixen progressivament harmonies més inquietants. La dansa combina passatges delicats amb esclats orquestrals que anticipen el caràcter tràgic de la segona part.

Les Enchantements sur la mer La segona part comença amb una evocació nocturna de la mar Morta. Una veu femenina sense paraules —substituïble per un oboè— entona el Chant d’Aïça, una melodia que, segons la partitura, havia estat recollida a la regió de la mar Morta.

La música és estàtica i contemplativa, amb harmonies suspeses, solos instrumentals i una textura transparent. L’atmosfera, però, es torna gradualment més opressiva a mesura que s’apropa l’entrada de Salomé.

Danse des Éclairs La Dansa dels llampecs acompanya la seducció d’Herodes. Cada llampec il·lumina un nou gest de la ballarina i incrementa el desig del tetrarca. Schmitt tradueix aquestes aparicions mitjançant esclats breus de l’orquestra, canvis sobtats de dinàmica i una escriptura rítmica cada vegada més agitada.

La tensió culmina quan Herodes intenta arrencar els vestits de Salomé. Joan Baptista intervé i la cobreix amb el seu mantell, però és capturat i decapitat. La música passa sense interrupció a la dansa final.

Danse de l’Effroi La Dansa de l’espant constitueix el clímax de l’obra. Després de rebre el cap de Joan Baptista, Salomé és perseguida per visions del profeta. Els motius anteriors reapareixen deformats dins d’una textura rítmica violenta i dissonant.

La percussió, els metalls i les cordes creen una acumulació sonora de gran intensitat. Els compassos irregulars, els accents desplaçats i la superposició de figures breus donen a la música un caràcter convulsiu. Una tempesta esclata, el palau s’ensorra i la partitura conclou de manera abrupta i fosca, representant la destrucció i desaparició de Salomé.

Instrumentació La suite simfònica està escrita per a una gran orquestra formada per flautí, dues flautes, dos oboès, corn anglès, dos clarinets, clarinet baix, dos fagots, contrafagot, quatre trompes, tres trompetes, tres trombons, tuba, timbales, percussió, dues arpes, celesta i cordes.

La partitura pot incorporar també una veu femenina o un cor de dones sense paraules. L’ampliació de la plantilla respecte de la versió de 1907 va permetre a Schmitt desenvolupar una escriptura orquestral de gran riquesa tímbrica, basada en l’alternança de textures transparents i acumulacions massives.

Referències

Schmitt Categoria:Composicions musicals del 1907 Categoria:Poemes simfònics de la dècada del 1900 Categoria:Obres de Florent Schmitt